You are currently browsing the tag archive for the ‘Reflexió’ tag.

Ahir a la nit vaig estar veient, a trossos, el documental Haití tierra de esperanza que feien a TV2.

En aquest documental entrevistaven a haitians, diversos periodistes, membres d’ONG’s i un cuiner espanyol, José Andrés, que en un moment donat va dir “Tenemos que dejar de invertir en los problemas e invertir en las soluciones”. Aquesta frase m’ha fet pensar en la Marató per la pobresa que va tenir lloc ahir a TV3 i Catalunya Ràdio: Realment es solucionarà el problema posant-hi diners? O potser seria millor invertir en solucions que permetessin eradicar-la? Des que tinc ús de raó penso que si no hem eradicat encara la pobresa és perquè a algú i/o alguns no els hi deu interessar, d’altra manera no ho entenc.

Ja fa un temps que vaig prometre’m no deixar més llibres a ningú i, tot i així, n’he deixat algun, però no perquè m’oblidi de la meva promesa sinó perquè el fet de deixar llibres se’m presenta com una mena d’instint i, arriba un punt que no puc reprimir-me i acabo sucumbint a aquest acte tant dolç i a la vegada amarg, amarg perquè molt probablement no torni a veure aquell llibre en la meva vida i, per aquest motiu ja fa un temps que no presto llibres a ningú.

Em sembla molt trist que hagi arribat a aquest punt, però és la única manera de conservar aquest petit i alhora gran patrimoni que, si no van maldades, estarà amb mi tota la vida. És trist perquè descobreixes que les amistats són irresponsables amb coses que no són seves, i penso, no sé si erròniament, que el culpable de la seva irresponsabilitat és l’oblit, el no recordar-se de tornar mai aquell llibre que un dia algú, moltes vegades no recorden qui era aquest algú, els hi va prestar.

No dic que jo no sigui irresponsable, ho he pogut ser o ho sóc, ara no ho sé del cert, però amb les meves possessions, no amb les dels altres. És més, si algú em deixa un llibre sóc més curosa que no pas amb els meus, pel simple fet que no és meu.

I en aquest punt sorgeix la pregunta… Per què no els demano si tant me’ls estimo? Doncs bé, jo els demano, el que passa que potser no insisteixo fins el punt que la persona en qüestió, cansada de la meva insistència, me’l torni. Arriba un punt en què, al observar que el subjecte en qüestió fa cas omís de les escasses i puntuals demandes, que resulta més fàcil anar a comprar el llibre i així matar la concepció cíclica del temps que havia nascut en el meu cap.

Amb aquest post animo a tots aquells que tinguin llibres prestats a que s’engresquin a tornar-los a aquella bona persona que un bon dia us el va deixar amb l’esperença de tornar-lo a la prestatgeria. I si no sabeu on para aquest algú prestador perquè el temps ha fet que perdeu el contacte, avui dia ja no és excusa, Internet fa meravelles!


Buscamos en la novela salir de nosotros mismos, vivir en otros, escapar de nuestros límites, multiplicar nuestra experiencia vital. Pero, en el fondo, leemos las historias de unos personajes ficticios para llegar a conocernos mejor, para aprender a vivir, para ser, más y mejor, nosotros mismos.

Todo esto (y mucho más) puede hacer una novela. Unas veces predomina en ella la imaginación; otras, la forma narrativa. Oscila entre el realismo y ensueño, entre compromiso y evasión, entre historia y utopía, entre testimonio social y biografía íntima.

L’últim dia de classe de català del curs passat la professora ens va repartir unes fotocòpies on explicaven què ens aporta la lectura i els llibres. No sé de qui són aquests textos que aniré penjant de mica en mica, si algú passa per aquí i sap de qui són doncs… Ja sap!

La relación entre el lector y la historia narrada puede ser lejana y profunda, a un mismo tiempo: los sentimientos del protagonista encuentran un eco en nuestro corazón. Hay algo que tiembla dentro de nosotros cuando sus fuerzas flaquean o la fortuna le vuelve la espalda.

Otras veces, la relación es mucho más próxima: ¿cabe mayor deleite que ver vivir a un hombre parecido a nosotros, que viste ropas como las nuestras, pasea por calles que conocemos bien y hasta hace las mismas extravagancias que algún vecino nuestro?

Nos gustaría saber cómo vivieron los hombres hace cincuenta años, tres siglos: la novela histórica nos lo dice, con todo el color y dramatismo que deseamos. Tenemos curiosidad por saber cómo vivirán nuestros bisnietos, adónde va el mundo, cómo será dentro de cien años: las utopías y las novelas de ciencia-ficción nos lo hacen ver, sin alejarnos nunca demasiado de nuestro momento actual, el único que en realidad nos interesa.

Nada más dulce (y amargo, a la vez) que revivir nuestra infancia, el tiempo perdido ya definitivamente. Por eso leer a Proust puede ser una auténtica experiencia vital.

Nada puede interesarnos más que enderezar de modo conveniente nuestra vida futura. Se ha hecho famosa la declaración de Maurice Nadeau de que la novela que deje tal cual al escritor y al lector es una novela inútil. Y ya Unamuno pretendía que su lector, al acabar la novela, no fuera el mismo que la empezó. Este es el poder y la grandeza de la novela contemporánea

Com cada any, a la meva escola es celebra el Dia de la Dona, però aquest any, com el 8 de març era diumenge, doncs nosaltres ho vam celebrar el divendres 13 de març. Quan dic celebrar em refereixo a que, venen un seguit de persones, normalment són dones totes, i ens expliquen les seves vivències, si les han menyspreat alguna vegada en la seva professió per ser dones… Normalment, són senyores reconegudes arreu de Catalunya o amb càrrecs importants.

maryface

Mary Wollstonecraft personalmente en persona

Vaig sortir d’aquesta xerrada força emprenyada, a banda de que hi ha companys d’escola que encara no posen en pràctica la paraula educació o respecte, no vaig aprendre gran cosa. Només vaig veure una dibuixant volent vendre la seva biografia que havia fet recentment, una senyora que feia publicitat del lloc on treballava i dos actrius que es limitaven a explicar la seva vida. L’única persona interessant en aquella sala era la meva professora de català, que d’alguna manera també hi participava en aquella conferència. Bé, em vaig passar part del dia pensant en aquella conferència, i a la nit, volent escriure-li una carta a un amic sobre la conferència, em vaig enrotllar amb altres coses, i vaig acabar parlant dels noms genèrics. Una petita part de la població, fa servir el femení a l’hora de dirigir-se a un col·lectiu de persones, animals… I, sempre havia pensat que és una cosa absurda, però mai sabia el per què ho pensava i, ahir, escrivint una carta, ho vaig saber. Penso que segurament es fa perquè és un idioma masclista ja que, fer servir el tots, el alumnes quan hi ha noies dins d’aquest col·lectiu es pot considerar masclista. Però, el llenguatge, es una cosa desenvolupada per l’home, per transmetre els seus coneixements, els seus sentiments… I, d’acord, potser és masclista aquest llenguatge, però què més dóna? Penso que l’important no és el com (o potser no del tot) sinó el què, què estàs transmetent i si l’altra persona ho entén. Per això, trobo absurd, el que hi hagi persones que vulguin ser diferents a la resta i facin servir el femení per denominar un col·lectiu i, siguin les mateixes que no lluitin per una igualtat salarial entre homes i dones.

Quin sentit o millor dit, de què serveix començar una carta dient Adéu si, pots començar dient Estimada Holly:?

 

Espero que s’hagi entès el que volia dir, i sinó, em sap molt de greu, no ho sé fer millor, de moment.

 

Fa poc, a classe de català, vam parlar sobre “La Decadència” i la professora ens va donar aquest text de Josep Murgades (La literatura en el segle XVI) perquè féssim un resum, així que, després de llegir-me’l unes quantes vegades, el vaig entendre i em va agradar força, sobretot l’últim tros i, no sé per què, vaig trobar una certa relació amb el llibre, Les Veus del Pamano.

Bé, com no l’he trobat per Internet, tampoc he estat molta estona buscant el text, el deixo a qui penjat i escrit personalment en persona, així que… M’ompliríeu de satisfacció si us el llegíssiu. Crec que això últim dit, no està expressat de la millor manera, però no trobo paraules per descriure el que sentiria si us llegíssiu el text.

“Decadència”-cal tenir-ho present- és un terme posat en voga pels homes de la Renaixença, els quals pretenien, en aplicar-lo amb clara intenció desqualificadora a tot el llarg període que els havia precedit, emfasitzar encara més llur valor com a salvadors i entroncar-se així directament amb les glòries medievals. Semblants raons, afegides a l’obscur sentiment d’inferioritat envers d’altres països per causa d’un passat desproveït d’urc nacionalista, dugueren els noucentistes a secundar en aquest sentit la gent de la Renaixença.

Ara: a banda la ingenuïtat que suposa voler desentendre’s del passat –per traumàtic que aquest sigui- tot relegant-lo a l’oblit, o tot afanyant-se –en una mena de grotesc acte de contrició autoexpiatori- a etiquetar-lo amb mentalitat de «renaixentistes», de noucentistes i, en general, de tota historiografia de motivacions nacionalistes, hi ha una concepció evolucionista de la història, segons la qual totes les societats passen per períodes d’expansió, decadència i mort ( o ressorgiment de bell nou), en una mena de trajectòria gradual i cíclica.

Enfront d’aquesta concepció, però, sembla cada cop més evident que cal bastir-ne una altra que vegi la història no com un seguit de moments estelars de què enorgullir-nos –i encara menys com a un hit-parade entre els diferents països en concurrència en un moment donat-, o de moments depressius de què avergonyir-nos, sinó com allò que realment és, o sigui, com un conjunt d’estructures i de sistemes socials qualitativament diferents que se substitueixen els uns als altres a través d’un procés dialèctic: alhora que es consolida un sistema, s’hi desenvolupen elements de contradicció que malden per la seva desaparició.

Només des d’aquests supòsits ha de ser possible, d’una banda, invalidar el terme “Decadència” i les connotacions valoratives suara exposades, i, d’altra banda, arbitrar una taxonomia més neutra i, alhora, més il·lustrativa d’allò que realment fou la vida literària i cultural dels Països Catalans durant els segles XVI-XVIII.

I qui, a desgrat d’aquest raonament, no pugui estar-se de comparar i, doncs, de doldre’s que la precarietat literària catalana d’aquest període coincideixi amb la ufana de nacions que ens són dolorosament pròximes, que pensi, si això l’ha de consolar, que quan aquí, a les acaballes del XIII, ja s’havia assolit els més alt cim de la creació lingüístico-literària ( i científica!) per obra i gràcia del genial Ramon Llull, en d’altres indrets veïns pasturaven encara entre els erms d’un anomenat mester. I un pic feta aquesta reflexió, que relativitzi i que s’apresti, doncs, a assumir críticament la història.

Fa temps, a una classe de català, la professora ens va passar aquest petit conte de Jorge Bucay i l’altre dia llegint el segon llibre de la trilogia Millenium em va venir al cap aquest conte.

Espero que us agradi i que reflexioneu força !

Hi havia una vegada dues granotes que van caure en un recipient amb nata.

De seguida van adonar-se que s’enfonsaven: era impossible nedar o surar una estona en aquella massa tant espessa com unes arenes movedisses. Al començament, les dues granotes van moure les cames per arribar a la vora del recipient. Però era inútil; només aconseguien xipollejar en el mateix lloc i enfonsar-se. Notaven que cada cop era més difícil sortir a la superfície i respirar.

Una d’elles va dir en veu alta: “ No puc més. És impossible sortir d’aquí. En aquesta matèria no s’hi pot nedar. Com que he de morir, no veig per què allargar aquest patiment. No entenc quin sentit té morir esgotada per un esforç estèril”.

Dit això va deixar de moure les cames i es va enfonsar ràpidament, literalment engolida per l’espès líquid blanc.

L’altra granota, més persistent o potser més tossuda, va dir-se: “ No hi ha manera! No es pot fer res per avançar en aquesta cosa. Però, encara que s’apropi la mort, prefereixo lluitar fins a l’últim alè. No vull morir ni un segon abans que arribi la meva hora”.

Va continuar movent les cames i xipollejant, sempre al mateix lloc, sense avançar ni un centímetre, durant hores i hores.

I, de sobte, de tant moure les cames, batre les anques i sacsejar-se, la nata es va convertir en mantega.

La granota, sorpresa, va fer un salt i, patinant, va arribar fins a la vora del recipient. Des d’allà va poder tornar a casa raucant alegrement.

Sóc conscient que aquesta entrada que faré avui no té res a veure amb el que escric normalment, vaig començar aquest bloG fent comentaris de llibres que m’agradaven, de sobte un dia d’estiu vaig decidir posar una crítica sobre Cambio mi vida por la tuya i un altre dia una curiositat sobre un escrit que encara no sé si és de Shakespeare o de Borges. Però aquests petits canvis penso que no són dolents, a priori el blog tenia una forma i ara cada dia que s’actualitza va agafant una altra i sempre va canviat tot i que sempre sóc fidel i escric sobre llibres.

 

Bé, anem al gra.

Ahir vaig fer un examen de les conjugacions verbals en català. Feia com quatre anys que havia estudiat per última vegada les conjugacions verbals i no me’n recordava, ni jo ni els meus companys.

 A l’examen sortia un text de selectivitat que tractava sobre el llenguatge, havíem de buscar sinònims, antònims, analitzar morfològicament mots, adjectius, adverbis, verbs… fer un resum del text, fer un escrit sobre “la llengua”, el tema del text i, per últim, conjugacions verbals!

Penso que aquell examen no estava a l’altura. Es problema dels alumnes  que no se sàpiguen les conjugacions verbals, les comarques de Catalunya, els rius espanyols, on es troba Uzbekistan, què va passar l’any 1492 o qui era Dulcinea del Toboso?

 

Colón personalmente en persona

Colón personalmente en persona

 

 

Últimament he estat pensant molt sobre aquest tema i cada cop penso que no, que no és només culpa dels alumnes, sinó els efectes d’aquesta societat en la que vivim i que ens fa adquirir coneixements molt ràpidament i renovar-los contínuament sense temps de pair-los com caldria per consolidar la nostra riquesa cultural.

 

Aquest any, han canviat una sèrie de coses en l’ensenyament, a batxillerat ja no es fan tres hores de llengua, sinó dues. Se suposa que a 4t d’ESO ja saps les regles ortogràfiques, per això a primer de batxillerat has de fer un examen de conjugacions verbals, perquè com ja saps totes les normes ortogràfiques… Com ja sabem escriure, a la selectivitat (segons informacions de la meva professora de català) la nota de català és la més baixa.

 

Avui dia qui li agrada llegir entre els joves, és un bitxo raro, qui li agrada anar a concerts de música clàssica, és un bitxo raro, qui se sap la taula periòdica, és un bitxo raro, qui no fuma, és un bitxo raro, qui no s’emborratxa cada cap de setmana, és un bitxo raro. Per què no és al revés?

Qui estudia una carrera universitària, és un crack, qui fa batxillerat ( i si és el científic o el tecnològic millor), és un crack.

Qui fa formació professional o treballa amb 16 anys, el pobre és que no arriba a més. Per què som tan classistes?

 Pots ser un crack en matemàtiques, però no saber qui era Cervantes i per mi, aquella persona, serà un inculte.

 

Bé, podria seguir però penso que ja he desvariat prou i que ja he dit massa,crec que encara no he acabat d’explicar el que realment volia dir, però una cosa porta a l’altre i… Ara penso que potser he fet una mica de Quim Monzó, que comença a explicar una cosa i acaba parlant d’una altra.

 

Espero que els lectors d’aquest blog, es llegeixin aquesta petita reflexió i que també reflexionin sobre això.