You are currently browsing the tag archive for the ‘Novel·la negra’ tag.

Nick Charles, un detectiu que ja no exerceix la seva professió, està passant les vacances de Nadal amb la seva dona Nora i la seva schnauzer Asta a Nova York, quan rep una carta de Clyde Wynant, un enginyer que fa molt temps que ningú sap el seu paratge, dient-li que investigui la sobtada mort de la Julia, una senyora que treballava per Wynant.

Una mica en contra dels seus desitjos, Nick, comença la investigació sense deixar de banda les copes i el seu sentit de l’humor, tot havent de tractar amb l’advocat de Wynant (Macaulay), el polícia Guild i el seu equip i, l’estranya família del desaparegut, la qual dificultarà la investigació ja que mai acaben de dir la veritat, sobretot Mimi, l’ex dona de Wynant.

Dashiell Hammett, l’autor de The thin man, fa que la majoria dels personatges presents en aquesta novel·la puguin ser els culpables de l’assassinat ja que molts d’ells es trobaven en el mateix lloc del crim o, molt a la vora, el mateix dia que va tenir lloc. A més a més el lector es troba en una atmosfera de mitges veritats que no passaran a ser veritats fins al final de la història.

Feia molt temps, per no dir uns quants anys, que em volia llegir alguna cosa d’aquest autor, un dels pares de la novel·la negra i, la veritat, és que no m’ha deixat indiferent, ans el contrari. M’ha agradat la peculiaritat i la manera de fer dels personatges, trobant molt curiós que tant Nick com Nora Charles, a banda d’altres persones, es passessin el dia bevent i, tinguessin la capacitat de resoldre un cas, bé… Jo he trobat que és un dels atractius de la novel·la.

Se’n va fer una pel·lícula de The thin man, protagonitzada per William Powell i Myrna Loy. Com la pel·lícula va ser un èxit, se’n van fer cinc més amb aquesta parella i el seu gos.

Cartell de la pel·lícula "The thin man"

Cartell de la pel·lícula “The thin man”

Aprofito per fer-vos cinc cèntims de l’aparició de la novel·la negra ja que tinc un llibre (Antologia del relat policíac) que tracta del tema.

Doncs bé, la novel·la negra és una transformació de la novel·la policíaca que va sorgir als Estats Units a l’època en què es va promulgar la Llei Volstead (llei seca), la qual va donar lloc al comerç clandestí d’alcohol i, amb aquest, l’aparició de gàngsters, polítics corruptes i delinqüents.

Aquests fets van fer que una sèrie d’escriptors plasmessin en les seves novel·les la realitat d’aquells temps d’una forma realista, tot emprant l’acció ràpida, diàlegs breus i expressions en argot. Les històries d’aquest corrent es van donar a conèixer sobretot en revistes populars, pulp magazines, una d’elles era Black Mask. En aquesta revista és on va sortir el primer detectiu de Dashiell Hammett, Continental Op, un dels més importants d’aquesta revista, tot i que el llibre que li va donar més prestigi a l’escriptor va ser El falcó maltès, del qual se’n va fer una pel·lícula, tot protagonitzant Humphrey Bogart el detectiu Sam Spade.

Ja que m’he endinsat en l’època de la Llei Seca, aprofito també per deixar un fragment d’un assaig (La hipocresía del puritanismo) d’Emma Goldman que tracta aquest tema:

La sociabilidad y la diversión de la vida en la calle de Europa, aquí ha sido sustituida por la penumbra de la iglesia, del sofocante y malsano salón, o la brutalizada atmósfera de los fondos de las cantinas. En los Estados en donde está vigente la Ley Seca, las personas añoran incluso estos últimos, a no ser que puedan invertir sus magras ganancias en adquirir grandes cantidades de bebidas adulteradas. Como todo el mundo bien sabe, la Ley Seca no es más que una farsa. Ésta, como otras iniciativas del puritanismo, sólo ha puesto una mayor profundización del “mal” en el sistema humano. En ningún otro sitio se hallan más borrachos que en nuestras ciudades prohibicionistas. Pero mientras se puedan emplear caramelos perfumados para enmascarar el fétido aliento de la hipocresía, el puritanismo triunfa. Claramente, la Ley Seca se opone al alcohol por razones de salud y economía, pero el propio espíritu en sí mismo anormal, sólo tiene éxito dando lugar a una vida anormal.

Dashiell Hammett personalmente en persona

Dashiell Hammett personalmente en persona

[…] I don’t know what to make of her in a lot of ways, I don’t for a fact.”

The chief thing,” I advised him, “is not to let her tire you out. When you catch her in a lie, she admits it and gives you another lie to take its place and, when you catch her in that one, admits it and gives you still another, and so on. Most people -even women- get discouraged after you’ve caught them in the third or fourth straight lie and fall back on either the truth or silence, but not Mimi. She keeps trying and you’ve got to be careful or you’ll find yourself believing her, not because she seems to be telling the truth, but simply because you’re tired of disbelieving her.”

Ha aparegut una nova investigadora privada en la meva vida!

 

Es diu Kinsey Millhone, té trenta-dos anys, s’ha divorciat dues vegades, no té fills ni plantes ni animals i és la noia més hermètica, solitària i feminista de tot Estats Units.

En Laurence Fife, un advocat intel·ligent i adúlter, apareix assassinat. Tothom, fins i tot els jutges, pensen que l’ha assassinat la seva dona, Nikki Fife, però després de vuit anys de presó, la viuda voldrà fer justícia així que contracta la detectiu Millhone perquè descobreixi qui va assassinar realment el seu marit. Però no tindrà les coses fàcils, després de tants anys totes les pistes s’han difuminat. 

M’encanta la senyoreta Kinsey Millhone, tot i ser una mica tancada m’ha despertat una gran simpatia. Té un aire a la hacker de la trilogia Millenium o millor dit, la Salander s’assembla a la Millhone, tot i que aquesta última això dels ordinadors no va amb ella, perquè sempre té a mà la seva màquina d’escriure. 

Sue Grafton, l’escriptora de A de adulterio, ha fet la sèrie de la investigadora privada Kinsey Millhone amb quasi totes les lletres de l’abecedari, A de adulterio és el primer i el segueix B de bestias. Així que… encara em queden vint-i-cinc llibres per gaudir! 

La policía prefiere creer que los asesinatos los cometen las personas que conocemos y amamos, y casi siempre tiene razón: una idea que pone los pelos de punta cuando se cena con una familia numerosa. Un montón de asesinos en potencia pasándose bandejas y platos.

 

Sue Grafton personalmente en persona

Sue Grafton personalmente en persona

De nou, Camilleri, però aquesta vegada ve en dialecte sicilià i amb el comissari Collura, pels amics “Cecè”.


Després de sortir malparat en una missió, el comissari Collura, decideix passar una temporada en un creuer lluny de la feina, tranquil i sense que ningú l’empipi. Però això és el que es creu ell, perquè fins i tot en el mar no hi ha pau!


En Collura, haurà de resoldre diferents i estranys casos dins d’aquell creuer per tal de que tot torni a la normalitat.


Cada capítol és un cas diferent, així que, si no t’agrada un cas, sempre pots passar al següent, perquè no guarden cap relació amb l’anterior.

Tot i estar escrit en dialecte, el vaig entendre força bé, tot i que la gràcia que li trobo a Camilleri quan em llegeixo els llibres en castellà no hi era, suposo perquè deu costar més pescar les bromes en un idioma que no es domina gaire. Tot i així, m’ha agradat llegir-me un llibre en italià i entendre’l.


Per cert, en Cecè és un conegut del comissari Salvo Montalbano!

Després d’un any sabàtic voltant per tots els continents, la Lisbeth Salander torna a Estocolm per començar una nova vida.

En Kalle Blomkvist, mentrestant, ajuda a un periodista free lance, en Dag Svensson, amb el seu llibre on vol fer conèixer a la gent, que a Suècia hi ha tràfic de dones i empresaris suecs de gran importància estan implicats.

Però no tot són flors i violes, de cop i volta apareixen tres persones assassinades i tot indica a que la culpable és la hermètica hacker Lisbeth Salander, això farà que la Lisbeth i en Mikael es torni a posar en contacte.


Després de llegir dos llibres de l’Stieg Larsson tens algunes coses clares, com per exemple, que és un apassionat del cafè, les pizzes congelades, un feminista radical i que li agrada Kill Bill vol. II.

Personalment, a mi m’ha agradat més aquest segon llibre, m’ha enganxat fins al final, me’l vaig llegir en nou dies!

Crec que si comencéssiu la trilogia pel segon llibre tampoc passaria res, ho podríeu seguir perfectament, tot i que sempre és millor començar pel principi.

Per cert, com em van agradar tant les frases de les samarretes de la Salander, vaig decidir apuntar-me les frases del segon llibre i tot i que només han sortit dos, aquí les teniu… Consider this a fair warning, You have the right to remain silent.


-Tan li fot, com se’n digui. Segons les dades que tinc, la noia que busquem està terriblement transtornada i disposada a la violència. A més a més, tenim un informe de la Comissió d’Afers Socials que deixa entendre que es protituïa a finals dels anys noranta. No hi ha res en tots els informes que ens indiqui que pugués tenir un treball qualificat.

-Els informes són una cosa. Els éssers humans una altra



Stieg Larsson, personalmente en persona

Stieg Larsson, personalmente en persona

En Mikael Blomkvist, un periodista que està a punt d’anar a la presó per escriure unes acusacions força greus contra en Wennerström, un dels empresaris més prestigiosos de Suècia, rep un encàrrec d’en Henrik Vanger, un empresari suec: vol que investigui la desaparició de la seva neboda, la Harriet Vanger, que va ser vista per última vegada un dia de l’any 1966.

Per resoldre aquest trencaclosques necessitarà l’ajuda d’una jove inadaptada, plena de tatuatges i pírcings, una de les millors hackers de Suècia i amb memòria fotogràfica, la Lisbeth Salander.


Tot i que he trigat un mes en llegir-me aquesta novel·la, val molt la pena, enganxa força, les últimes 300 pàgines es llegeixen en poc temps!

Penso que està molt ben escrita, tens una imatge clara dels llocs on es troben a cada moment, un escrit molt nítid, net.

A vegades, jo, personalment en persona, em perdia quan havia de llegir grans diàlegs sobre informàtica, no hi entenc gaire. Una de les coses que no em va agradar va ser el final, massa llarg, l’hauria escurçat una mica, pel meu gust. Una de les coses que sobta, a part del que tracta el llibre en sí, són les frases de les samarretes que porta la Salander, diuen coses com: “Mateu-los a tots i que Déu els triï”

És una llàstima que l’Stieg Larsson, l’autor d’aquesta novel·la, estigui mort i no pugui veure el gran èxit que està tenint la trilogia Millennium arreu del món.

Per cert, ja tinc a les meves mans el segon llibre, La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina, no trigaré en escriure un resum!

Un altre “Per cert”, deixo a l’entrada de Crepuscle el tràiler de la pel·lícula, està força bé, fidel al llibre.


-Escolti, cal distingir entre dues coses: l’economia sueca i la borsa sueca. L’economia és la suma de tots els béns i serveis que es produeixen en aquest país cada dia. Hi ha telèfons d’Ericsson, cotxes de Volvo; pollastres d’Scan i transports de Kiruna a Skövde.

Això és l’economia Sueca, i es tan forta o tan feble avui com ara fa una setmana.

Va fer una pausa per causar efecte i va fer un glop d’aigua.

-La borsa és una cosa molt diferent. No hi ha economia ni producció de béns ni serveis. Només hi ha elucubracions que d’una hora per l’altra decideixen si tal empresa o tal altra val no sé quants milers de milions, si fa no fa. No té res a veure amb la realitat ni amb l’economia sueca.

-Així doncs, està dient que no importa que la borsa caigui en picat?

-No, no importa gens ni mica […] Només vol dir que ara un grapat d’especuladors canvien les seves accions d’empreses sueques per altres d’alemanyes. Són les hienes de les finances, si alguns periodistes tinguessin collons, els identificarien i denunciarien com a traïdors. Són els que sistemàticament i potser deliberadament perjudiquen l’economia sueca per satisfer els interessos dels seus clients.



Uns escombriaires troben el cadàver d’un prestigiós enginyer sicilià dins un cotxe en una zona poc atractiva, on abunden prostitutes, drogues i delinqüents.

El metge forense del cas li diu a en Montalbano que ha mort per causes naturals, ja que aquest enginyer l’havien operat no feia molt del cor. Però… Què feia un senyor tan popular i amb tan de prestigi en un lloc de mala mort com aquell? Aquesta pregunta fa sospitar a en Montalbano i obre una investigació que el durà a conèixer una futura amistat sueca, l’Íngrid i…millor no dir res més perquè seria escriure massa!

Aquest és el primer cas d’en Salvo Montalbano, el primer llibre que Camilleri va escriure sobre aquest personatge, i qui ho anava a dir que aquest comissari tindria tan d’èxit que des del 1994 sempre surt en les seves novel·les policíaques amb uns casos difícils de solucionar.

Com tots els altres llibres que m’he llegit, un vegada més torno a dir que m’agrada molt Andrea Camilleri, sempre et fa treure algun somriure de camí cap algun lloc a l’autobús, el metro o el cotxe, ja que els seus llibres no són gaire llargs i te’ls pots endur a qualsevol lloc.

-Hola, picha larga, ¿cómo estás?

La voz era grave y ronca, muy en consonancia con la descripción que le había hecho Zito, pero las palabras no ejercieron en él el menor efecto erótico. Al contrario, más bien lo inquietaron: entre todos los nombres del universo, había ido a elegir precisamente el de alguien de quien Ingrid conocía incluso las medidas anatómicas.

 

-Andrea Camilleri, personalmente en persona -dijo Catarè


 


 


 

En Salvo Montalbano és un comissari sicilià que viu a la província de Montelusa i treballa a Vigàta (tant Montelusa com Vigàta són llocs inventats per l’autor). En aquesta novel·la policíaca de sis relats curts ell és el protagonista, però no està sol per resoldre els diferents casos, té els seus ajudants; Mimì Augello, Fazio, Gallo, Galluzzo i el incomprensible telefonista Catarella.

L’apassiona el bon menjar i les novel·les de Vázquez Montalván i com tots els personatges policíacs és un home dur i a vegades pot resultar una mica desagradable amb la gent, tot i que, jo personalment, ric bastant amb les contestacions d’en Salvo.

Personalment trobo molt divertits els diàlegs amb la seva dona, la Livia, que viu a Gènova i no es veuen molt sovint, sempre estan discutint pel telèfon.

L’autor d’aquest llibre és el sicilià Andrea Camilleri, un dels autors més llegits a Itàlia. Camilleri, a part de fer novel·la negra, també fa novel·la històrica.

Vaig descobrir l’Andrea Camilleri gràcies a un Crèdit Variable de l’escola, que vaig haver de fer la presentació d’aquest autor, a partir d’aquell moment m’he anat llegint alguns llibres seus, i els que em falten!

-No hay nada que decir. Lo mataron de un solo disparo que lo dejó seco. Verá los detalles en el informe. Si no le hubieran pegado un tiro, habría vivido más sano que una manzana hasta los cien años. Acababa de follar.

Eso Montalbano no se lo esperaba.

-¿Antes de que le pegaran el tiro?

-No después. Se pueso a follar ya muerto. Pero ¿qué coño de preguntas me hace? ¿De verdad se encuentra usted bien?