You are currently browsing the tag archive for the ‘Història’ tag.

En aquesta novel·la, Jean Louise Finch (coneguda com Scout), narra un període de la seva infantesa on el seu pare, l’advocat Atticus Finch, ha de defensar un home negre acusat d’haver violat a una dona blanca al poble de Maycomb, a l’estat d’Alabama. Mentrestant, Scout, junt amb el seu germà i el seu amic Dill, tenen com a passatemps inventar històries al voltant de la vida de Boo Radley, un veí seu que els té fascinats alhora que atemorits perquè es rumoreja que fa anys que viu amagat a casa seva.

 

Matar a un ruiseñor, escrit per Harper Lee, pretén fer palesa la indefensió de la gent negra davant la justícia durant la dècada dels anys trenta al sud del Estats Units; indefensió deguda, bàsicament, al racisme i els prejudicis socials que regnaven en aquella època dins la civilització nord-americana.

 

Harper Lee

Harper Lee, personalment en persona

 

M’ha agradat molt aquesta novel·la, no només per la història que es narra sinó també per com està escrita: la narradora descriu el que succeeix barrejant raonaments propis d’un infant amb els d’una persona adulta que reflexiona sobre el seu passat, donant-li, d’aquesta manera, cert encant i dolçor al relat.

 

L’any 1962 el director de cinema Robert Mulligan va fer una versió cinematogràfica de la novel·la, on Gregory Peck va guanyar l’Oscar a millor intèrpret masculí per l’encarnació d’Atticus Finch.

 

Recomano aquest llibre a tots aquells que passin per aquí, no perquè sigui un clàssic de la literatura del segle XX sinó perquè penso que és una forma entretinguda de conèixer i reflexionar sobre esdeveniments històrics que, dissortadament, segueixen succeint avui dia.

 

– ¿Te gustaría que se quedase a vivir con nosotros? –preguntó.

Dije que me gustaría mucho, lo cual era mentira, pero uno no debe mentir en ciertas circunstancias, en particular cuando no puede modificar las circunstancias.

Anuncis

A causa de la situació política que s’està vivint a Xile, una família es veu obligada a exiliar-se a Alemanya. Allà és on en Lucho, un adolescent de catorze anys, haurà d’adequar-se a una nova vida on l’amistat amb els germans Kurnides, les relacions amb l’Edith i la Sophie, la música, el futbol, el racisme i la mancança de recursos econòmics i sol jugaran un paper important en el dia a dia del narrador d’aquesta entranyable història.

Antonio Skármeta, l’autor de la novel·la, empra l’humor, l’ironia i la dolcesa per explicar situacions força difícils. D’aquesta manera, des del meu punt de vista, la lectura es fa amena, però sense oblidar mai el que realment l’autor vol donar a conèixer: l’exili.

Recomano aquest llibre a tothom que passi per aquí, ja que és una novel·la curteta, que es llegeix sense cap dificultat i pot deixar molt bon record.

També recomano d’aquest autor Un padre de película i El cartero de Neruda (Ardiente paciencia), d’aquesta última es va fer una pel·lícula que a mi, personalment, em va agradar força.

 

Y entonces había uno que después se llama Hans que me mira a la Sophie y me pregunta qué tal es la Sophie en la cama. Y viene y le mete la mano así en palangana por debajo del abrigo.

No sé si yo les he dicho que soy una de las personas más nerviosas de Berlín. Yo creo que a mí la sangre me la pusieron hervida, porque fue oír eso, ver eso, y zuácate que saqué mi patada de back centro. Sólo que en vez de pegarle a una pelota grande le di justo a dos chiquititas. Allí quedó tendido el Hans y yo estaba como loco.

Antonio Skármeta, personalmente en persona

Antonio Skármeta, personalmente en persona

Els Williams són una família de miners que es troba fermament vinculada amb els Fitzherbert, els propietaris de la mina de carbó on treballen els Williams.

Maud Fitzherbert, defensora del sufragi femení i amb idees força oposades a les del seu germà, s’enamora d’un espia alemany, Walter von Ulrich, que viu a Anglaterra, tot i arribar la Primera Guerra Mundial, que els obligarà a separar-se, seguiran en contacte gràcies a en Gus Dewar, un jove ambiciós que treballa amb el president dels Estats Units.

Els germans Peshkov, orfes de pare i mare des de ben petits, somnien en anar als Estats Units per començar una nova vida tot i que una sèrie de circumstàncies faran que només aconsegueixi marxar un d’ells.

Fall of giants, escrita per Ken Follett, és una novel·la on les diferències socials, l’amor, els desenganys, la felicitat… esquitxen les vides de cinc famílies en una època en què la Primera Guerra Mundial i la Revolució Russa marquen el dia a dia dels diferents personatges.

He trobat que la primera entrega de la trilogia The Century, és una novel·la amb molta acció on es descriuen bastants fets històrics i, això, m’ha agradat, perquè sabia ben poca cosa sobre la Primera Guerra Mundial i la Revolució Russa. L’únic que se’m va fer una mica avorrit van ser les múltiples escenes de guerra, no perquè estiguessin mal explicades sinó, suposo, que va ser per un tema de gustos. Tot i així, recomano aquest llibre a tots aquells que vulguin passar una bona estona (o més d’una, ja que el llibre quasi arriba a les 1000 pàgines) tot endinsant-se en els inicis del segle XX.

Ken Follett personalmente en persona

Ken Follett personalmente en persona


Sira Quiroga aprèn a cosir en un taller d’alta costura de Madrid a les ordres de doña Manuela.

Abans d’esclatar la guerra civil espanyola la protagonista decideix anar al Marroc i refer la seva vida amb en Ramiro, un poca-vergonya que la deixarà plantada a la primera de canvi amb una factura estrepitosa per pagar en un hotel tangerià i sense diners per pagar-la.

Davant d’aquesta situació se’n va a Tetuan, allà es on coneixerà una hostalera, coneguda com La Matusera, que l’ajudarà a reconstruir la seva vida tot obrint un atelier. El que Sira no sap és el que haurà d’arriscar en un futur per saber cosir i fer els vestits més bonics per les dones dels alts càrrecs del Protectorat del Marroc.

María Dueñas, l’autora de El tiempo entre costuras, ha fet que estigui enganxada a les pàgines de la seva novel·la fins el final. És una història plena d’aventures, traïcions, desil·lusions, alegries… Vaja… una novel·la que no treu la son i fa que un s’estigui fins a hores intempestives submergit en la lectura.

Una de les coses que no m’ha agradat és la manera en què acaba la novel·la, em va deixar força desconcertada, al acabar-me’l vaig pensar que no sabia com acabar el llibre i és va inventar un final fàcil i, des del meu punt de vista, com el que hauria escrit un nen o un adolescent. Passat un temps vaig comentar la novel·la amb una altra persona, que també se’l havia llegit, i em va dir que el final tampoc li havia agradat, li va semblar que l’autora volia seguir la història en una altra novel·la.

Si algun liretuer s’ha llegit el llibre i vol compartir la seva opinió sobre el final ja sap…

María Dueñas personalment en persona

María Dueñas personalment en persona

Bruno, un nen berlinès de nou anys, i la seva família es veuen obligats a marxar de la seva ciutat natal per qüestions de feina del seu pare, un militar de l’exèrcit nazi. Els envien a viure a Out-With una casa amb finca força depriment, on l’única cosa que crida l’atenció a Bruno és una civilització de gent que porten tots i cadascun d’ells pijames de ratlles, tots ells viuen a l’altra banda d’una tanca que hi ha al costat de la finca.

Com a bon explorador que és Bruno, decideix anar a investigar el territori que l’envolta i descobreix el punt que es va convertir en una taca que es va convertir en un grumoll que es va convertir en un noi, que moments més tard li va dir que es deia Shmuel que un any més tard encara seguien sent els millors amics.

És una història molt maca que tracta sobre l’amistat d’un fill de pares nazis i un jueu que viu en un camp de concentració.

Em va agradar molt aquest tema, sobretot de què tracta. John Boyne sap com ficar-se en la pell d’un nen petit, reflexionar, bé, un estil Eric-Emmanuel Shmitt amb el llibre Oscar y Mamie-Rose, tot i que pel meu gust penso que té més gràcia per fer-ho Shmitt.

Fa poc van treure la pel·lícula d’aquest llibre, tot i que jo, personalment no aniré a veure-la, ja m’agrada la casa d’Out-With que m’imagino jo, el meu Bruno, el meu Shmuel i el meu pijama de ratlles.

Un dia el pare d’en Daniel, el porta a veure un lloc únic en el món, però abans haurà de guardar el secret de no dir-li a ningú. Aquest lloc misteriós és El Cementerio de los Libros Olvidados al Carrer Teatre de Barcelona, allà en aquell cementiri han passat moltes persones per deixar llibres els quals volen que ningú en sàpiga res o per preservar la història. Però hi ha una condició, quan entres a el cementiri de llibres a canvi de deixar un llibre t’he n’has d’endur un. En Daniel agafa La Sombra del Viento d’un tal Julián Carax.

A en Daniel li agrada tan aquell llibre que decideix buscar més llibres d’aquest autor, però per alguna estranya raó no en troba cap, aquest fet farà que el protagonista se’n dinsi en una aventura que li farà veure la Barcelona més fosca i gòtica.

Penso que en Carlos Ruíz Zafón té molta facilitat per saber enganxar al lector en una simple història, té un vocabulari molt ric, més d’una vegada he hagut d’estar amb un diccionari al costat per saber el significat d’una paraula, hi gràcies a això he aprés molt de vocabulari.

Un dels personatges que em va agradar més d’aquesta història és el rodamón que coneix un dia en Daniel, en Fermín, un home amb molta experiència i que sap parlar d’allò més bé.

El que no m’acaba d’agradar d’aquest autor és que en totes les seves històries són en un ambient fosc i sempre m’imagino els mateixos escenaris dins el meu cap. Més endavant intentaré recomanar un altre llibre d’aquest autor.

-Alguien dijo una vez que en el momento en que te paras a pensar si quieres a alguien, ya has dejado de quererle para siempre –dije.

Bea buscó la ironía en mi rostro.

-¿Quién dijo eso?

-Un tal Julián Carax.

-Amigo tuyo.

Me sorprendí a mi mismo asintiendo.

-Algo así.

-Vas a tener que presentármelo

-Esta misma noche, si quieres.

Un dia la Tina, una mestra de Sort, se’n va a fer unes fotografíes a una escola de Torena que està a punt de ser enderrocada. Allà descobreix que darrera una pissarra hi ha uns quaderns escolars on s’explica el dia a dia d’un mestre, l’Oriol Fontelles, que va viure envoltat de maquis i falangistes. El descobriment d’aquests quaderns farà que s’intenti canviar els fets històrics, però… Es podrà?

Les veus del Pamano de Jaume Cabré és un llibre que et fa reflexionar sobre el que va passar no fa tants anys al Pallars, quan les tropes de Franco van arrasar aquella zona sense cap sentiment de culpabilitat, també veus com vivia la gent, amb la por al cos, callant en tot moment, perquè sinó a la mínima t’afusellaven.

Al principi, pot ser que no s’entengui molt el que s’està llegint, perquè es barrejen històries del present i del passat, però passades unes pàgines ja es va entenen més, així que us recomano que no el deixeu a mitjes i segui-ho amb la lectura perquè val la pena.

-Per més malament que et vaiguen les coses, que ningú de ca de Ventura no pague ni un duro per la pedra que els faràs. Vinrà un dia que lo cel serà més blau i ja no serà pecat gravar lo nom de debò des persones a les pedres, Jaumet.