You are currently browsing the tag archive for the ‘Filosofia’ tag.

Un jove fanàtic per l’estudi troba a la Biblioteca Nacional de París uns escrits que parlen sobre Gaspard Languenhaert,un curiós filòsof del segle XVIII fundador de la “Escuela Egoísta”. Aquesta escola es basava en la idea que res existeix fora de l’individu, és a dir, que el “jo” és el creador del món, per tant, Déu. El jove, força encuriosit i fins i tot obsessionat per aquest excèntric personatge viatja fins a la ciutat d’Amsterdam i també el Havre per buscar més informació sobre les idees del filòsof, ja que sembla que hi ha una conspiració destinada a fer desaparèixer l’estrany filòsof.

Personalment en persona, el senyor Schmitt m’ha decebut bastant escrivint La secta de los egoístas. Ell, un autor d’històries carregades de sentiments, amenes i exquisides com Oscar y Mamie-Rose o El padre de Noé, se m’ha presentat en aquesta història com un autor d’allò més insuls i pesat.

M’estranya el fet que l’editorial hagi publicat aquest últim llibre ja que no té res a veure amb el que escriu normalment, és més, penso que és tot el contrari del que acostuma a escriure i el fet que aquest autor tingui tan de prestigi no és precisament per escriure aquest tipus d’històries insulses.

He trobat que aquest llibre no tenia una història força consistent, el fet que intercalés cites filosòfiques o escrits de llibres, molt probablement inventades per l’autor de La secta de los egoístas, m’ha resultat avorrit. Em sembla molt bé que l’Eric-Emmanuel Schmitt, filòsof des de fa molts anys, escrigui sobre els pensaments que li ronden pel cap, però el que no m’ha agradat és que utilitzi una història sense sentit com a mitjà per escriure sobre metafísica. Penso que ho podria haver fet directament sense haver-se d’inventar un narrador, així no enganyes al lector ja que el que llegeixes a la contraportada és bastant diferent del que després et trobes en realitat.

No és que m’hagi cansat el fet que parlés sobre filosofia, perquè en tots els llibres que m’he llegit d’aquest autor es podrien qualificar de filosòfics, sinó la manera en què ho ha fet.

Tot i així, segueixo pensant que és un escriptor molt bó, amb un vocabulari molt extens i una gran capacitat per expressar-se i fer-se entendre. I malgrat la meva mala crítica, penso que en La secta de los egoístas m’ha despertat una certa fantasia que podria ser interessant.

Eric-Emmanuel Schmitt, personalment en persona

Eric-Emmanuel Schmitt, personalment en persona

(La opinió és la mateixa que vaig escriure per un treball sobre el llibre)

Anuncis

Aquest llibre és simplement, cartes dirigides a Déu escrites per l’Òscar, un nen malalt de leucèmia que fa temps que viu en un hospital.

Aquestes cartes expliquen el dia a dia a l’hospital, què fa, com se sent… Ho fa d’una manera dolça, graciosa, innocent… vaja, com un nen!

Amb aquest llibre comprens que no has de tenir por a allò que desconeixes, com per exemple, la mort.

Oscar y Mamie Rose és un llibre curt, aproximadament cent pàgines, així que si us el voleu llegir, cosa que recomano, no se us farà gens pesat.

L’autor d’aquest llibre és l’Eric-Emmanuel Schmitt, un filòsof francès, també va escriure l’obra de teatre El Llibertí, que fa poc es va deixar de representar al teatre Poliorama de Barcelona.

També recomano El hijo de Noé, Milarepa, El señor Ibrahim y las flores del Corán, El Llibertí i… perquè no he llegit més llibres d’aquest autor sinó també els recomanaria, en cada llibre aprens coses noves ja sigui de religió, de fets històrics…

-¿O sea que no creen en Dios?

-No

-¿Y eso no te intriga?

-Si me tengo que preocupar por lo que piensan los idiotas, no me queda tiempo para ocuparme de lo que piensan las personas inteligentes.