You are currently browsing the tag archive for the ‘Ficció’ tag.

En aquesta novel·la, Jean Louise Finch (coneguda com Scout), narra un període de la seva infantesa on el seu pare, l’advocat Atticus Finch, ha de defensar un home negre acusat d’haver violat a una dona blanca al poble de Maycomb, a l’estat d’Alabama. Mentrestant, Scout, junt amb el seu germà i el seu amic Dill, tenen com a passatemps inventar històries al voltant de la vida de Boo Radley, un veí seu que els té fascinats alhora que atemorits perquè es rumoreja que fa anys que viu amagat a casa seva.

 

Matar a un ruiseñor, escrit per Harper Lee, pretén fer palesa la indefensió de la gent negra davant la justícia durant la dècada dels anys trenta al sud del Estats Units; indefensió deguda, bàsicament, al racisme i els prejudicis socials que regnaven en aquella època dins la civilització nord-americana.

 

Harper Lee

Harper Lee, personalment en persona

 

M’ha agradat molt aquesta novel·la, no només per la història que es narra sinó també per com està escrita: la narradora descriu el que succeeix barrejant raonaments propis d’un infant amb els d’una persona adulta que reflexiona sobre el seu passat, donant-li, d’aquesta manera, cert encant i dolçor al relat.

 

L’any 1962 el director de cinema Robert Mulligan va fer una versió cinematogràfica de la novel·la, on Gregory Peck va guanyar l’Oscar a millor intèrpret masculí per l’encarnació d’Atticus Finch.

 

Recomano aquest llibre a tots aquells que passin per aquí, no perquè sigui un clàssic de la literatura del segle XX sinó perquè penso que és una forma entretinguda de conèixer i reflexionar sobre esdeveniments històrics que, dissortadament, segueixen succeint avui dia.

 

– ¿Te gustaría que se quedase a vivir con nosotros? –preguntó.

Dije que me gustaría mucho, lo cual era mentira, pero uno no debe mentir en ciertas circunstancias, en particular cuando no puede modificar las circunstancias.

Anuncis

Martín Santomé, un home vidu a punt de jubilar-se, porta una vida molt monòtona: sempre va de casa a la feina i de la feina a casa, passant, molt sovint, per alguna cafeteria. Un bon dia, aquesta rutina es veu alterada per l’aparició de la Laura Avellaneda, una nova companya de feina molt més jove que ell amb la qual comença una relació amorosa. Aquest idil·li permetrà a Martín assaborir la felicitat, l’amor i l’amistat, i l’ajudarà a desfer-se dels dies grisos i solitaris que l’han acompanyat durant molt de temps.

Mario Benedetti, l’autor de La tregua, va escriure aquesta novel·la en forma de diari personal, on el protagonista avoca dia rere dia les experiències viscudes i les reflexions personals que tan bon punt poden arrencar-te un somriure, entristir-te o fer-te rumiar sobre sentiments i accions quotidianes.

Un dels aspectes que no m’ha agradat i que, fins i tot, m’ha corprès, és la opinió que té el protagonista sobre la homosexualitat ja que comparteixo gran part de les reflexions que exposa al llarg de la narració però, en aquest tema, m’ha semblat un pèl homòfob. Suposo que en l’època en què es va escriure la novel·la la homosexualitat no estava ben vista a la societat uruguaiana i, per aquest motiu, no surt ben parada en la narració. Tanmateix, recomano aquesta novel·la curta (té unes dues-centes pàgines) a totes aquelles persones que passin per aquí i vulguin endinsar-se en l’obra de l’autor uruguaià.

Mario Benedetti personalmente en persona

Mario Benedetti personalmente en persona

“Dice de mí que soy una exagerada, que no tengo serenidad.” “¿Con respecto a lo nuestro o con respecto a todo?” “A todo. La teoría de ella, la gran teoría de su vida, la que la mantiene en vigor es que la felicidad, la verdadera felicidad, es un estado mucho menos angélico y hasta bastante menos agradable de lo que uno tiende siempre a soñar. Ella dice que la gente acaba por lo general sintiéndose desgraciada, nada más que por haber creído que la felicidad era una permanente sensación de indefinible bienestar, de gozoso éxtasis, de festival perpetuo. No, dice ella, la felicidad es bastante menos (o quizá bastante más, pero de todos modos otra cosa) y es seguro que muchos de esos presuntos desgraciados son en realidad felices, pero no se dan cuenta, no lo admiten, porque ellos creen que están muy lejos del máximo bienestar.

Botchan, que significa nen mimat en japonès, al acabar els seus estudis a l’Escola de Ciències de Tokio, decideix acceptar una vacant lliure de professor de matemàtiques en una escola d’una petita ciutat a cinc-cents quilometres de la capital.

La novel·la narra el dia a dia d’un jove professor impulsiu i acomplexat que no s’acaba d’adaptar a la vida rural; se’n riu de tot i tothom perquè pensa que tant els alumnes com els companys de feina són uns taujans i uns hipòcrites, tot i així, aquests aconsegueixen aprofitar-se de la seva inexperiència per enganyar-lo fent que el protagonista es torni cada vegada més obsessiu, s’enutgi amb molta facilitat i no se’n fiï de ningú.

Una de les coses que més m’ha agradat de la novel·la és la personalitat del protagonista ja que a vegades fa arrencar un somriure quan explica alguna de les seves irreflexives accions que denoten certa immaduresa i, en un moment donat, pot sorprendre al lector amb alguna reflexió pròpia d’un adult.

La crítica l’ha comparat amb el Holden Caulfield de The Catcher in the Rye o el personatge de Mark Twain, Huckleberry Finn i, la veritat és que en certa manera, tots tres tenen coses en comú.

Natsume Sōseki, l’autor de Botchan, és considerat com un dels autors més importants de la literatura japonesa moderna ja que va ser un dels renovadors de la cultura de l’era Meiji (1868-1912), un període en el que Japó va experimentar una transformació cultural i social molt important i es va obrir a la influència occidental. A més a més d’escriure novel·la, Sōseki va ser professor de literatura anglesa i un important poeta, deixant un llegat ple de haikus i poesia xinesa.

Recomano aquest llibre a tots aquells que vulguin llegir literatura nipona i tinguin curiositat per conèixer altres autors no tan actuals. Penso que l’autor no només és un referent sinó que, amb Botchan, fa passar una bona estona.

Natsume Soseki, personalmente en persona

Natsume Soseki, personalmente en persona

-Podría usted resolver este problema de geometría, ¿verdad que sí?

El problema en cuestión era tan difícil que no se me ocurría nada; un sudor frío comenzó a bajarme por la espalda. Lo cierto es que no tenia ni idea de cómo resolverlo y así se lo dije. Acto seguido, salí a toda prisa del aula en dirección a la sala de profesores. Pero nada más irme los estudiantes comenzaron a burlarse a mis espaldas, coreando:

-¡No lo sabe! ¡No lo sabe!

Creo que en casos excepcionales es normal que el profesor no sepa la respuesta a alguna pregunta especialmente complicada. ¿Qué hay de malo en decir que no se sabe algo cuando no se sabe? Además, pensé, nadie que fuera capaz de resolver semejante problema habría acabado en aquel rincón perdido de la mano de dios ganando cuarenta yenes al mes.

 

En Barry Fairbrother mor sobtadament deixant una vacant lliure a l’ajuntament de Pagford, un petit poble anglès. La seva mort farà que els habitants del poble es disputin aquesta vacant imprevista, tot presentat-se candidats amb propostes ben diferents; uns que volen que el barri dels Fields, un lloc on la pobresa i la drogaddicció hi són molt presents, deixi de pertànyer a l’encisador poble de Pagford; d’altres volen acabar amb la xacra social que hi ha als Fields, mantenint el centre de desintoxicació de Bellchapel obert i, per últim, hi ha qui s’hi presenta per ser una mica més corrupte.

Els candidats que s’hi presenten no ho tindran gens fàcil per guanyar les eleccions ja que durant el període de campanya s’anirà esbombant informació que els compromet i farà perillar el seu futur lloc al consell del districte.

J.K Rowling, l’autora d’aquesta novel·la, ens mostra les diferents personalitats dels personatges tot escrivint les peculiaritats de cadascun d’ells, el seu tarannà i les seves idees tot deixant que l’hipocresia campi lliurement. Les decisions i la manera d’actuar tant dels adolescents com dels adults faran que la història vagi prenent cada vegada més força i fent crèxier el dubte de com acabarà tot plegat.

Des del meu punt de vista, una de les coses que m’ha agradat més són els diferents retrats que fa l’autora dels personatges ja que, en el fons, tots tenim les nostres manies i els nostres pensaments que bé poden divergir de les persones que ens envolten i és motiu de sorgiment de desavinences o acords.

Realment jo no tenia cap intenció de llegir-me aquest llibre ja que pensava que l’autora, aprofitant l’èxit de Harry Potter, escriuria una novel·la mediocre, tot i que un bon dia va aparèixer a casa i li vaig donar una oportunitat i, celebro haver-ho fet perquè el llibre no m’ha deixat indiferent i trobo que J.K Rowling és una bona escriptora capaç de fer passar una bona estona. I bé, dit això, semblaria una mica contradictori no recomanar-vos La vacant imprevista, així que… si teniu els vostres dubtes penso que val la pena llegir-se’l. Tanmateix, aquells que esperin trobar en aquesta història elements similars a la saga que la va fer reconeguda, no els trobaran, perquè no té res a veure.

J.K Rowling personalment en persona

J.K Rowling personalment en persona

Mikage, una jove toquiòta que li apassionen les cuines i el cuinar, és orfe de pare i mare i se li acaba de morir l’últim familiar, la seva àvia. És aleshores quan apareix en Yuichi, un company de la universitat i conegut de l’àvia de Mikage, oferint-li que se’n vagi a viure a casa seva on també hi viu la seva mare o, millor dit, el seu pare, ja que al morir la mare de Yuichi el seu pare es va operar per ser una dona canviat-se el seu nom de naixement per Eriko.

Kitchen, un llibre escrit per Banana Yoshimoto, és un llibre que tracta la solitud, l’amor i les emocions d’una manera senzilla, sense dramatitzar les situacions i els sentiments i això ha fet que el relat em commogui. D’altra banda, vull citar també els traductors al castellà de Kitchen, Junichi Mattsuura i Lourdes Porta. No m’havia llegit res traduït per Junichi Mattsura però sí de Lourdes Porta* i, realment, considero que és una gran traductora. A més a més de ser fidel a l’estil de l’autor, sempre deixa algun asterisc i una nota en algunes paraules japoneses o expressions que poden desconcertar al lector i, això, és d’agrair, perquè, d’alguna manera, acosta encara més a la cultura japonesa.

Quan vaig acabar la lectura em van venir moltes ganes de menjar algun dels plats que cita la protagonista com per exemple katsudon.

Penso que Kitchen és un bon llibre per endinsar-se a la literatura japonesa així que animo a tots aquells que encara no hagin fet el pas a donar-lo amb alguna lectura de Banana Yoshimoto.

*Lourdes Porta és la traductora al castellà d’algunes novel·les (no sé si totes) de Haruki Murakami (Sputnik, mi amor o Tokio blues Norwegian Wood) i Kyoichi Katayama (Un grito de amor desde el centro del mundo)

Las personas no se dejan vencer por las circunstancias o por las fuerzas que vienen de fuera, sino por las que nacen en el interior de sí mismos”


Banana Yoshimoto personalmente en persona

Banana Yoshimoto personalmente en persona


En Will, un home que es troba en la trentena, comença a formar part d’un grup de pares solters per conèixer alguna mare amb la que pugui sortir. Però per poder entrar necessita ser solter i tenir fills. Solter ja ho és, però fill no en té, així que decideix inventar-se una vida amb un nen petit que li porta mal de caps. En aquesta associació és on coneixerà en Marcus, un nen preadolescent poc corrent que té una mare hippie i depresiva. Will i Marcus encetaran una amistat força peculiar on un li ensenyarà a ser una mica més nen i l’altre a ser una mica més home.

Aquest ha estat el tercer llibre que llegeixo de Nick Hornby i haig de dir que, com en els altres dos, m’agrada molt com utilitza l’humor per fer reflexionar al lector sobre emocions i accions cotidianes.

Del llibre About a boy se’n va fer una pel·lícula amb Hugh Grant, jo no l’he vist però, si es fidel al llibre, pot estar molt bé.

[...]sometimes people needed opposites, and Marcus could see how that might work: if you thought about it, right at this moment Ellie needed someone who was going to stop her from pressing the button more than she needed someone who loved pressing buttons, they would have pressed it by now and they’d be on their way to prison.


El protagonista d’aquesta novel·la és en Holden Caulfield, un adolescent que acaba de ser expulsat de Pencey, el darrer internat al qual assisteix. Ell serà qui ens expliqui les seves aventures i experiències viscudes a la ciutat de Nova York des del moment que decideix marxar de l’escola, uns dies abans de les vacances de Nadal, tot donant sempre el seu singular punt de vista sobre les persones a qui coneix o amb qui decideix veure’s per passar l’estona mentre no arriba la carta d’expulsió als seus pares.

Fa uns anys em vaig llegir aquesta novel·la en català, però no em va acabar d’agradar, vaig trobar que el protagonista era una mica repetitiu, sempre fent servir el mateix adjectiu per descriure a les persones i, exagerant tot el que deia, però ara, al tornar-me’l a llegir, el que abans no m’agradava de la novel·la ara m’ha agradat, segurament perquè he sapigut entendre perquè el protagonista es comporta de la manera que ho fa.

El que més m’ha agradat d’aquesta novel·la és l’estil narratiu de J.D Salinger, l’autor de la novel·la. Amb els actes i la manera de parlar del protagonista ens mostra el seu empipament amb tot i tothom, excepte per una persona, la Phoebe, la seva germana petita. La forma en què parla d’ella i explica el que diu i fa ens mostra que se l’estima moltíssim i fets com aquests penso que entendreixen al lector i fan que li prenguem afecte al protagonista.

Recomano aquest llibre a tothom que passi per aquí i, ànimo a que us el llegiu en anglès, penso que no té un vocabulari feixuc i és força entenedor.

In the first place, I certainly don’t enjoy seeing him in that crazy cemetery. Surrounded by dead guys and tombstones and all. It wasn’t too bad when the sun was out, but twice- tiwice -we were there when it started to rain. It was awful. It rained on his lousy tombstone, and it rained on the grass on his stomach. It rained all over the place. All the visitors that were visiting the cemetery started running like hell over to their cars. That’s what really drove me crazy. All the visitors could get in their cars and turn on their radios and then go someplace nice for dinner, everybody except Allie. I couldn’t stand it.

J.D Salinger personalmente en persona

J.D Salinger personalmente en persona

En una assignatura de primer curs, en Mattia havia estudiat que entre els nombres primers n’hi ha alguns que encara són més especials. Els matemàtics els anomenen primers bessons o primers entre ells: són parelles de nombres primers que estan de costat, més ben dit, quasi de costat, perquè entre ells sempre hi ha un nombre parell que els impedeix tocar-se realment. […]. Si es té la paciència de continuar comptant, es veu que aquestes parelles de mica en mica es van espaiant. Es troben nombres primers cada vegada més aïllats, perduts en aquell espai silenciós i ritmat fet únicament de xifres, i és fàcil arribar al pressentiment angoixant que les parelles que s’havien anat trobant fins aleshores eren un fet accidental, que el veritable destí és estar sols.

 

No és per mandra que no he fet un resumet del llibre, és perquè tinc por de dir alguna cosa que no sigui convenient i, si us voleu llegir el llibre, jo us hagi espatllat la lectura. Personalment en persona penso que Paolo Giordano sap descriure d’una forma exquisida els sentiments i les sensacions que sentim en el nostre dia a dia i nosaltres passem per alt. M’ha semblat doncs, un jove (perquè es troba en la vintena) observador i experimentat.

Quan l’escriptor volia fer saber al lector com es sentia o què pensava un personatge simplement descrivia una sèrie d’accions prescindint de les paraules que descriuen un sentiment i, això, m’ha agradat molt. Una cosa curiosa del llibre és que explica la mateixa situació vista des de diferents personatges, per tant, des de diferents punts de vista.

La solitud dels nombres primers no és un llibre previsible, manté la intriga fins al final.

Dit això, el recomano a tothom que passi per aquí, penso que no us decebrà.

 

Paolo Giordano personalmente en persona

Paolo Giordano personalmente en persona

 

Hajime (que significa “principi” en japonès) està casat amb la Yukiko una noia de bona família amb qui té dues filles i un negoci que li va la mar de bé: dos bars musicals on cada nit un trio de músics toca peces de jazz d’allò més exquisides. Gràcies a la fama que s’han guanyat aquests bar, surt en una revista molt popular del Japó i això fa que torni a veure cares conegudes del passat. Una nit de pluja, entra al seu bar una dona força atractiva i misteriosa de la mateixa edat que Hajime, és la Shimamoto, la seva millor amiga de la infància en la qui no ha parat de pensar mai. Aquest fet farà que la vida d’Hajime doni un tomb inesperat.

Sí, un altre llibre de Haruki Murakami, es podria dir que m’estic harukimurakamitzant, però, em penso controlar i anar a poc a poc, que potser l’acabo avorrint. Al sur de la frontera, al oeste del Sol, no és un llibre que omple com Tokio Blues, jo, personalment en persona el qualificaria com un llibre passa temps, que està bé per llegir alguna cosa, però no va més enllà, tot i així el recomano per llegir.

-Te gusta ese tipo de personas, ¿verdad?

-Es posible –dije-. Nadie se sumerge en ninguna aventura esperando resultados mediocres. La gente, pese a tener un chasco nueve de cada diez veces, desea tener al menos una experiencia suprema, aunque sólo sea una vez. Y eso es lo que mueve el mundo. Eso es arte, supongo.

Al aterrar en un aeroport, Watanabe (Toru de nom) sent la cançó Norwegian Wood (The Beatles) i fa que se’n recordi del la seva joventut, quan el seu millor amic Kizuki es suïcida. Passat un any del suïcidi, Watanabe es troba la novia del seu millor amic, la Naoko i a partir d’aquell moment comencen una relació. Però la Naoko, una noia amb un desequilibri emocional i un tant pessimista, es veu molt afectada per la mort de Kizuki i ingressa en una residència per poder curar. Mentrestant, Watanabe coneix la Midori (que vol dir verd en japonès) una noia vitalista i estranya que va amb ell a classe. Watanabe, se sent culpable per haver conegut a la Midori, ja que no vol fer mal a la Naoko.

Tokio Blues és un llibre escrit pel japonès Haruki Murakami. Aquest llibre parla de la felicitat, l’amor i la mort d’una manera freda però commovedora. Tokio Blues m’ha recordat molt a El guardià en el camp de sègol (J.D Salinger) per la manera d’expressar els sentiments dels personatges, ja que, en cap moment un personatge dirà que està deprimit, simplement farà una sèrie de coses que et faran entendre que aquell personatge s’ha vist afectat per la mort d’algú.

Haruki Murakami personalmente en persona

Haruki Murakami personalmente en persona

-En primero de bachillerato me encapriché de un cacharro para hacer tortillas. Esta especie de sartén larga y estrecha que estás viendo. Me la compré con el dinero que tenía reservado para un sujetador nuevo. Fue horrible. Tuve que pasarme tres meses con un solo sujetador. Por la noche lo lavaba y lo secaba como podía, y por la mañana me lo ponía y salía a la calle. Si no se secaba bien era una tragedia. No hay nada más triste en el mundo que ponerte un sujetador húmedo. ¡Al recordarlo se me saltan las lágrimas! ¡Y todo por una sartén para hacer tortilla!

-¡Vaya! –dije riéndome.

[…]

-Fíjate en la tortilla. Y cómetela con plena conciencia de lo mucho que vale- Puso una expresión seria.