You are currently browsing the tag archive for the ‘Fantasia’ tag.

En Colin coneix a la Chloé en una festa d’aniversari del gos d’Isis. A partir d’aquell dia comencen un idil·li en un món on les portes, al tancar-se, fan soroll de petó sobre una espatlla nua, els ratolins parlen amb gats i es poden pescar anguiles a l’aigüera per preparar exquisits plats.

Un nenúfar al pulmó dret fa que Chloé emmalalteixi i que el seu entorn canviï, fent que els espais es deformin i els objectes envelleixin.

La espuma de los días, una novel·la escrita per Boris Vian, explica, amb una delicadesa inusitada, l’evolució de dues històries d’amor. Al llarg de la narració els personatges van modulant com a conseqüència de la realitat que els envolta fins a punts en què la preocupació, l’obsessió o la malaltia s’apoderen del seu dia a dia.

Vaig agafar aquest llibre amb cert recel ja que no m’acostumen a agradar les històries amb tocs de fantasia però la veritat és que l’estil poètic en què està escrit em va captivar des de les primeres pàgines.

Em va fer molta gràcia el to satíric que empra Boris Vian a expenses de Jean-Paul Sartre, autor de La náusea, ja que crea un personatge aficionat a col·leccionar tota mena d’objectes i edicions inèdites del seu autor preferit, que es diu Jean-Sol Partre.

Fa poc es va fer una versió cinematogràfica de La espuma de los días, on Audrey Tautou fa el paper de Chloé i Romain Duris de Colin.

Boris Vian, a banda de ser un dels escriptors francesos més originals del segle XX, era enginyer, poeta, músic i va traduir alguns autors de novel·la negra. Aprofito l’ocasió per comentar que l’autor de La espuma de los días va escriure Escupiré sobre vuestra tumba amb el pseudònim de Vernon Sullivan, novel·la que va ser molt polèmica en la època en què es va publicar ja que consideraven que era “un ultratge a la moral i els bons costums”.

Ja per acabar i aprofitant que ha sortit anomenat Sartre, tinc la necessitat de deixar-vos un article interessant de Quim Monzó que es va publicar ja fa uns anys al Magazine de La Vanguardia, val la pena llegir-se’l.

Boris Vian personalmente en persona

Boris Vian personalmente en persona

-¡Hola…! -dijo Chloé.

-¡Ho…!¿Usted ha sido orquestrada por Duke Ellington? -preguntó Colin. Y luego huyó, porque tenía la convicción de haber dicho una estupidez.

Chick lo detuvo cogiéndolo por uno de los faldones de la americana.

-¿Adónde vas así? ¿No te vas a ir ya? ¡Mira…!

Se sacó del bolsillo un librito encuadernado en tafilete rojo.

-Es el original de Paradoja sobre el vómito, de Partre…

-Así que lo has encontrado por fin -dijo Colin.

Luego se acordó de que huía y huyó.

Alise le cerró el paso.

-¿Se va usted sin haber bailado ni una sola vez conmigo? -le recriminó.

-Perdóneme -dijo Colin -, pero acabo de hacer una tontería y eso me impide quedarme.

Després de Crepuscle, la relació de la Bella Swan i l’Edward Cullen segueix en el llibre Luna Nueva o Lluna Nova.

En aquesta segona entrega l’Edward decideix deixar la relació amb la Bella, perquè la seva família ha de marxar de Forks.

Els mesos següents a aquest fet, la Bella es passa el dia estudiant, treballant i a més a més, cada nit té malsons, vaja… La seva vida és un infern des que va desaparèxier l’Edward. Però l’aparició d’en Jacob Black, un antic amic que viu a la reserva de La Push, fa que la vida de la Bella tingui una mica més de sentit.

Però… perquè hagi marxat l’Edward, no vol dir que estigui fora de perill, ara, més que mai, té problemes.

Aquesta segona entrega de la tetralogia m’ha decebut bastant, el nus, o els capítols on hi ha més intriga els he trobat molt fluixos. També, estic d’acord amb el que em va dir una amiga, aquests llibres són un pel masclistes en el sentit de que la dona és la que cuina, la que neteja, la que renta i l’home és qui tota l’estona l’està protegint i vigilant. Ara amb el segon llibre m’he adonat de que tampoc és un llibre que t’omple, no trobo que estigui gaire ben escrit, de totes maneres, em llegiré els dos llibres que queden, per a veure si canvio d’opinió.


Stephenie Meyer, personalmente en persona

Stephenie Meyer, personalmente en persona

La Bella, una adolescent de disset anys, se’n va a viure a Forks, el poble on viu el Charlie (el seu pare). A Forks sempre plou i fa mal temps i això a la Bella no li agrada gaire, però a l’institut del poble coneix l’Edward Cullen, un noi força estrany que la seva bellesa el té fascinada. Amb el pas del temps la Bella descobreix que l’Edward és un vampir i la seva relació amorosa es veurà en perill més d’una vegada.

Hi ha tres coses de les quals estic completament segura.

Primera, que l’Edward és un vampir.

Segona, que hi ha una part d’ell que anhela beure’s la meva sang.

I tercera, que estic incondicionalment i perdudament enamorada d’ell.

Això és el que diu la protagonista d’aquesta història, la Bella Swan, en un moment de la història i que també està escrit a la contraportada del llibre. Temptador, oi?

Sthepenie Meyer ha volgut fer una saga amb aquesta història d’amor entre una humana i un vampir, després del Crepuscle hi ha Lluna Nova i l’últim que ha escrit és Eclipsi, tot i que encara queda un quart llibre.

Hi ha parts del llibre en que els diàlegs que hi ha entre la Bella i l’Edward és fan molt pesats, sempre acaben parlant del mateix: que el seu amor és impossible. Espero que en els següents llibres no passi el mateix, perquè llavors es quan se’t fa avorrit i els deixes de llegir, com em va passar amb la trilogia Memòries d’Idhún (Laura Gallego).

És un llibre d’unes cinc-centes pàgines, però en un obrir i tanca d’ulls te’l acabes, perquè enganxa moltíssim.