You are currently browsing the tag archive for the ‘Aventures’ tag.

Las aventuras de Huckleberry Finn és un llibre que explica les experiències d’en Huck, amic de Tom Sawyer, en el seu viatge a través del riu Missisipi amb el pròfug esclau Jim, tot volent fugir de les seves respectives vides.

L’amistat, el racisme i la llibertat són els temes centrals que es veuen reflectits en aquesta història narrada per l’intrèpid i enginyós Huckleberry, tot mostrant la societat que hi havia en aquelles terres.

M’havien parlat molt bé de Mark Twain, l’autor de Las aventuras de Huckleberry Finn i, un bon dia, una mica dubtosa, vaig decidir donar-li una oportunitat a aquest escriptor que tan bé se’n ha parlat i se’n segueix parlant. Doncs bé, la veritat és que em vaig sorprendre gratament perquè pensava que seria una narració pesada i antiga, com ja m’ha passat amb algun autor d’aquella època, però la veritat és que és tot el contrari. Des del meu punt de vista, crec que Mark Twain escriu de la mateixa manera que podria escriure un escriptor avui dia, una narració fresca i divertida i gens farragosa. Una de les coses que més m’ha agradat d’aquesta història és com està narrada, és Huckleberry qui explica les seves vivències i ho fa amb certa innocència, cosa que m’ha fet que més d’una vegada m’arrenqui un somriure o, potser, m’imagini certes situacions nítidament, tal i com succeeixen.

També m’agradaria esmentar els personatges que apareixen a la novel·la, com és el cas de Tom Swayer, un jove una mica manaire i amb una imaginació desbordant o l’esclau Jim, un personatge molt tendre i que es preocupa pel benestar dels seus dos amics.

Las aventuras de Huckleberry Finn es va portar a la gran pantalla a l’any 1960 i l’any 1993. Personalment no he vist cap de les dues pel·lícules, però si són fidels a la història escrita per Mark Twain, poden ser molt entretingudes.

Finalment, només em queda dir que recomano fermament aquest llibre perquè, a banda de ser un clàssic, fa passar una bona estona.

Mark Twain, personalmente en persona

Mark Twain, personalmente en persona

[…]

-¡Por todos los santos!. ¡Si estaba muy bien sólo la semana pasada! ¿Está enferma?

-Eso sería decirlo muy suavemente. Me ha dicho la señorita Mary Jane que se han pasado toda la noche levantados con ella y que no creen que dure muchas horas.

-¿Cómo es posible? ¿Qué le pasa?

No se me ocurría nada razonable, así de pronto, así que digo:

-Paperas.

-¡Tu abuela va a tener las paperas! No se quedan levantados toda la noche porque alguien tenga las paperas.

-¿Que no, seguro? Pues te aseguro que con estas paperas sí que lo hacen. Me ha dicho la señorita Mary Jane que estas paperas son diferentes. Son de un tipo nuevo.

-¿Cómo que son de un tipo nuevo?

-Porque están mezcladas con otras cosas.

-¿Con qué otras cosas?

-Pues con el sarampión y con la tos ferina y con la erisipela y con la tuberculosis y con la ictericia y con la fiebre cerebral y con no sé qué más.

-¡Dios mío! ¿Y lo llaman paperas?

-Eso es lo que me dijo la señorita Mary Jane.

-Bueno, y ¿por qué demonios lo llaman paperas?

-Pues porque son unas paperas. Con eso empieza.

-Eso no tiene sentido. Es como si alguien se da un golpe en el dedo gordo del pie y bebe veneno y se cae al pozo y se parte el cuello y se le salen los sesos y luego viene otro y pregunta qué fue lo que lo mató, y algún imbécil va y le dice: “Bueno, se dio un golpe en el dedo gordo del pie”.¿Eso tendría algún sentido? No. Y esto tampoco tiene ningún sentido. ¿Es una broma?