You are currently browsing the tag archive for the ‘Amor’ tag.

En Colin coneix a la Chloé en una festa d’aniversari del gos d’Isis. A partir d’aquell dia comencen un idil·li en un món on les portes, al tancar-se, fan soroll de petó sobre una espatlla nua, els ratolins parlen amb gats i es poden pescar anguiles a l’aigüera per preparar exquisits plats.

Un nenúfar al pulmó dret fa que Chloé emmalalteixi i que el seu entorn canviï, fent que els espais es deformin i els objectes envelleixin.

La espuma de los días, una novel·la escrita per Boris Vian, explica, amb una delicadesa inusitada, l’evolució de dues històries d’amor. Al llarg de la narració els personatges van modulant com a conseqüència de la realitat que els envolta fins a punts en què la preocupació, l’obsessió o la malaltia s’apoderen del seu dia a dia.

Vaig agafar aquest llibre amb cert recel ja que no m’acostumen a agradar les històries amb tocs de fantasia però la veritat és que l’estil poètic en què està escrit em va captivar des de les primeres pàgines.

Em va fer molta gràcia el to satíric que empra Boris Vian a expenses de Jean-Paul Sartre, autor de La náusea, ja que crea un personatge aficionat a col·leccionar tota mena d’objectes i edicions inèdites del seu autor preferit, que es diu Jean-Sol Partre.

Fa poc es va fer una versió cinematogràfica de La espuma de los días, on Audrey Tautou fa el paper de Chloé i Romain Duris de Colin.

Boris Vian, a banda de ser un dels escriptors francesos més originals del segle XX, era enginyer, poeta, músic i va traduir alguns autors de novel·la negra. Aprofito l’ocasió per comentar que l’autor de La espuma de los días va escriure Escupiré sobre vuestra tumba amb el pseudònim de Vernon Sullivan, novel·la que va ser molt polèmica en la època en què es va publicar ja que consideraven que era “un ultratge a la moral i els bons costums”.

Ja per acabar i aprofitant que ha sortit anomenat Sartre, tinc la necessitat de deixar-vos un article interessant de Quim Monzó que es va publicar ja fa uns anys al Magazine de La Vanguardia, val la pena llegir-se’l.

Boris Vian personalmente en persona

Boris Vian personalmente en persona

-¡Hola…! -dijo Chloé.

-¡Ho…!¿Usted ha sido orquestrada por Duke Ellington? -preguntó Colin. Y luego huyó, porque tenía la convicción de haber dicho una estupidez.

Chick lo detuvo cogiéndolo por uno de los faldones de la americana.

-¿Adónde vas así? ¿No te vas a ir ya? ¡Mira…!

Se sacó del bolsillo un librito encuadernado en tafilete rojo.

-Es el original de Paradoja sobre el vómito, de Partre…

-Así que lo has encontrado por fin -dijo Colin.

Luego se acordó de que huía y huyó.

Alise le cerró el paso.

-¿Se va usted sin haber bailado ni una sola vez conmigo? -le recriminó.

-Perdóneme -dijo Colin -, pero acabo de hacer una tontería y eso me impide quedarme.

La plaça del Diamant explica la vida de la Natàlia narrada en primera persona.

Tot comença una nit de ball a la plaça del Diamant on coneix en Quimet, un ebenista dèspota i egocèntric que li canviarà el nom i la vida tot omplint-li la casa de coloms de tota mena, tristesa i soledat. Mentrestant una república, una guerra i la misèria estaran presents en el dia a dia de la protagonista.

Una de les coses que més m’ha agradat de Mercè Rodoreda, l’autora de la novel·la, és la manera d’escriure en què barreja tendresa i grolleria, innòcenia i maldat en la seva narració.

També m’ha captivat la gran capacitat que té l’autora per transmetre les emocions i els sentiments de la protagonista, tot i que en gran part de la història no apareixen anomenats (el lector és l’encarregat de veure com s’està sentint la Natàlia en certs moments), fins a tal punt que arribes a empatitzar amb la protagonista.

Després d’haver-me llegit aquesta novel·la no només tinc ganes de llegir més llibres de Mercè Rodoreda sinó que també vull anar a la plaça del Diamant, crec que a partir d’ara, quan passi per aquella plaça, m’he la miraré amb uns altres ulls.

Aprofito l’ocasió per dir que Jessica Lange farà La plaça del Diamant, dirigida per Joan Ollé, al teatre Romea de Barcelona.

Penso que és un bon llibre per començar a llegir Mercè Rododera abans que Mirall trencat, és més lleuger i no hi ha gaire personatges. Així que… el recomano a tots aquells que necessitin una empemta per entrar en el món de l’autora, reconec que a mi em va costar…

Quan alguna vegada havia sentit: aquesta persona és de suro, no sabia què volien dir. Per a mi, el suro era un tap. Si no entrava a l’ampolla, després d’haver-la destapada, l’aprimava amb un ganivet com si fes punta a un llapis. I el suro grinyolava. I costava de tallar perquè no era ni dur ni tou. I a l’últim vaig entendre què volien dir quan deien aquesta persona és de suro… perquè, de suro, ho era jo. No perquè fos de suro sinó perquè em vaig haver de fer de suro per poder tirar endavant, perquè si en comptes de ser de suro amb el cor de neu, hagués estat, com abans, de carn que quan et pessiguen et fa mal, no hauria pogut passar per un pont tan alt i tan estret i tan llarg.

Mercè Rodoreda personalmente en persona

Mercè Rodoreda personalmente en persona