Autobiografía de Eva

El siguiente gran triunfo de la ciencia lo logré yo, a saber: cómo entra la leche en la vaca. A los dos nos había maravillado ese misterio mucho tiempo. Habíamos seguido a las vacas por ahí durante años -es decir, durante el día-, pero nunca las habíamos pillado bebiendo un líquido de ese color. Por tanto, al fin decidimos que sin duda se lo procuraban por la noche. Entonces hicimos turnos para observarlas por la noche. El resultado fue el mismo… el rompecabezas seguía sin resolverse. […] Tan pronto como apareció el primer pálido vestigio de la aurora me marché a la chita callando y en la profundidad del bosque escogí un sitio pequeño con hierba y lo cerré con una cerca convirtiéndolo en un redil seguro. Luego metí dentro a una vaca. La ordeñé hasta la última gota y después la dejé allí, prisionera. Allí no había nada que beber… tenía que conseguir la leche mediante su alquimia secreta o seguir sin una gota.

No me estuve quieta en todo el día, no podía hablar de forma coherente por la preocupación que tenía, pero Adán estaba ocupado tratando de inventar una tabla de multiplicación y no lo notó. Hacia el atardecer había llegado hasta 6 por 9 son 27, y mientras estaba borracho de alegría por el logro y completamente ajeno a mi presencia y a todo lo demás marché sigilosamente hasta mi vaca. La mano me temblaba tanto con la excitación y el terror al fracaso que durante unos momentos fui incapaz de asir una tetilla. Luego lo conseguí, ¡y llegó la leche! Dos galones. Dos galones y nada de donde sacarlos. Supe la explicación de inmediato: la leche no entraba por la boca, sino que era condensada desde la atmósfera a través del pelo de la vaca. Corrí a decírselo a Adán y se alegró tanto como yo y no tenía palabras para expresar lo orgulloso que estaba de mí.

Al poco dijo:

-¿Sabes?, no has hecho sólo una contribución importante y trascendental, sino dos.

Y era verdad. Por una serie de experimentos hacía tiempo que habíamos llegado a la conclusión de que el aire atmosférico consistía en agua en suspensión invisible. También que los componentes del agua eran hidrógeno y oxígeno en la proporción de dos partes del primero por una del último y que se podía expresar con el símbolo H2O. Mi descubrimiento reveló el hecho de que aún había otro ingrediente… leche. Ampliamos el símbolo a H2OL.

Diarios anteriores al Diluvio

Pasaje del diario de Satanás

-¿Qué es el miedo?

-¿Miedo? No sé.

-Naturalmente. ¿Por qué ibas a saberlo? No lo has sentido, no puedes sentirlo, no pertenece a tu mundo. Ni con cien mil palabras podría hacerte comprender lo que es el miedo. ¿Cómo puedo explicarte entonces la Muerte? Nunca la has visto, es ajena a tu mundo, es imposible hacer que la palabra signifique algo para ti por lo que yo sé. En cierto modo es como el sueño…

-¡Oh, sé lo que es eso!

-Pero, como dije, es sueño sólo en cierto sentido. Es más que un sueño.

-¡El sueño es agradable, el sueño es delicioso!

-Pero la Muerte es un sueño largomuy largo.

-Oh, tanto más delicioso. Entonces creo que no puede haber nada mejor que la Muerte.

Autobiografia de Eva

25 DE MAYO

Tengo compañía. Ese hermoso loro al que he estado mimando ¡habla! Jamás me quedé tan pasmada.

Esta mañana se movió lateralmente por la rama con su torpeza característica hasta que se me acercó, entonces inclinó la cabeza a un lado, tan guapo, y dijo:

-¡Bonita Eva, pobre Eva! Polly quiere una galleta.

Lo dijo así de claro. Me lo llevé al corazón y lo abracé de alegría diciendo:

-¡Oh, querido! ¿Eres tú mi compañero?

Pero no hizo más que gritar con su voz chillona y entre explosiones de risas diabólicas:

-¡Galleta! ¡Galleta! ¡Pobre Polly! ¡Polly quiere una galleta! ¡Date prisa, Satanás!

[…]

Eva, ¿qué será?, ¿ y Satanás?, ¿y galleta? Polly es un nombre, está claro… el suyo. ¿Quién se lo puso? Ningún otro animal tiene un nombre, por lo que yo sé. Me pondré uno, si se me ocurre uno bonito.

7 DE JUNIO

Al fin se me ocurre que Eva es un nombre… ¡el mío! ¿Quién me lo puso? ¿Polly? No… pobre cabeza de chorlito, él no puede crear nada. Entonces, ¿fue mi compañero? Creo que sí. No me permitiré dudarlo. Sabe que existo, estoy segura. Me busca, me añora, me anhela -quizá esté pensado en mi en este momento-, ¡y suspira mi nombre! ¡Oh, podría desmayarme de felicidad! ¡Oh, Satanás mío, cariño mío!

Anuncis

Nick Charles, un detectiu que ja no exerceix la seva professió, està passant les vacances de Nadal amb la seva dona Nora i la seva schnauzer Asta a Nova York, quan rep una carta de Clyde Wynant, un enginyer que fa molt temps que ningú sap el seu paratge, dient-li que investigui la sobtada mort de la Julia, una senyora que treballava per Wynant.

Una mica en contra dels seus desitjos, Nick, comença la investigació sense deixar de banda les copes i el seu sentit de l’humor, tot havent de tractar amb l’advocat de Wynant (Macaulay), el polícia Guild i el seu equip i, l’estranya família del desaparegut, la qual dificultarà la investigació ja que mai acaben de dir la veritat, sobretot Mimi, l’ex dona de Wynant.

Dashiell Hammett, l’autor de The thin man, fa que la majoria dels personatges presents en aquesta novel·la puguin ser els culpables de l’assassinat ja que molts d’ells es trobaven en el mateix lloc del crim o, molt a la vora, el mateix dia que va tenir lloc. A més a més el lector es troba en una atmosfera de mitges veritats que no passaran a ser veritats fins al final de la història.

Feia molt temps, per no dir uns quants anys, que em volia llegir alguna cosa d’aquest autor, un dels pares de la novel·la negra i, la veritat, és que no m’ha deixat indiferent, ans el contrari. M’ha agradat la peculiaritat i la manera de fer dels personatges, trobant molt curiós que tant Nick com Nora Charles, a banda d’altres persones, es passessin el dia bevent i, tinguessin la capacitat de resoldre un cas, bé… Jo he trobat que és un dels atractius de la novel·la.

Se’n va fer una pel·lícula de The thin man, protagonitzada per William Powell i Myrna Loy. Com la pel·lícula va ser un èxit, se’n van fer cinc més amb aquesta parella i el seu gos.

Cartell de la pel·lícula "The thin man"

Cartell de la pel·lícula “The thin man”

Aprofito per fer-vos cinc cèntims de l’aparició de la novel·la negra ja que tinc un llibre (Antologia del relat policíac) que tracta del tema.

Doncs bé, la novel·la negra és una transformació de la novel·la policíaca que va sorgir als Estats Units a l’època en què es va promulgar la Llei Volstead (llei seca), la qual va donar lloc al comerç clandestí d’alcohol i, amb aquest, l’aparició de gàngsters, polítics corruptes i delinqüents.

Aquests fets van fer que una sèrie d’escriptors plasmessin en les seves novel·les la realitat d’aquells temps d’una forma realista, tot emprant l’acció ràpida, diàlegs breus i expressions en argot. Les històries d’aquest corrent es van donar a conèixer sobretot en revistes populars, pulp magazines, una d’elles era Black Mask. En aquesta revista és on va sortir el primer detectiu de Dashiell Hammett, Continental Op, un dels més importants d’aquesta revista, tot i que el llibre que li va donar més prestigi a l’escriptor va ser El falcó maltès, del qual se’n va fer una pel·lícula, tot protagonitzant Humphrey Bogart el detectiu Sam Spade.

Ja que m’he endinsat en l’època de la Llei Seca, aprofito també per deixar un fragment d’un assaig (La hipocresía del puritanismo) d’Emma Goldman que tracta aquest tema:

La sociabilidad y la diversión de la vida en la calle de Europa, aquí ha sido sustituida por la penumbra de la iglesia, del sofocante y malsano salón, o la brutalizada atmósfera de los fondos de las cantinas. En los Estados en donde está vigente la Ley Seca, las personas añoran incluso estos últimos, a no ser que puedan invertir sus magras ganancias en adquirir grandes cantidades de bebidas adulteradas. Como todo el mundo bien sabe, la Ley Seca no es más que una farsa. Ésta, como otras iniciativas del puritanismo, sólo ha puesto una mayor profundización del “mal” en el sistema humano. En ningún otro sitio se hallan más borrachos que en nuestras ciudades prohibicionistas. Pero mientras se puedan emplear caramelos perfumados para enmascarar el fétido aliento de la hipocresía, el puritanismo triunfa. Claramente, la Ley Seca se opone al alcohol por razones de salud y economía, pero el propio espíritu en sí mismo anormal, sólo tiene éxito dando lugar a una vida anormal.

Dashiell Hammett personalmente en persona

Dashiell Hammett personalmente en persona

[…] I don’t know what to make of her in a lot of ways, I don’t for a fact.”

The chief thing,” I advised him, “is not to let her tire you out. When you catch her in a lie, she admits it and gives you another lie to take its place and, when you catch her in that one, admits it and gives you still another, and so on. Most people -even women- get discouraged after you’ve caught them in the third or fourth straight lie and fall back on either the truth or silence, but not Mimi. She keeps trying and you’ve got to be careful or you’ll find yourself believing her, not because she seems to be telling the truth, but simply because you’re tired of disbelieving her.”

Las aventuras de Huckleberry Finn és un llibre que explica les experiències d’en Huck, amic de Tom Sawyer, en el seu viatge a través del riu Missisipi amb el pròfug esclau Jim, tot volent fugir de les seves respectives vides.

L’amistat, el racisme i la llibertat són els temes centrals que es veuen reflectits en aquesta història narrada per l’intrèpid i enginyós Huckleberry, tot mostrant la societat que hi havia en aquelles terres.

M’havien parlat molt bé de Mark Twain, l’autor de Las aventuras de Huckleberry Finn i, un bon dia, una mica dubtosa, vaig decidir donar-li una oportunitat a aquest escriptor que tan bé se’n ha parlat i se’n segueix parlant. Doncs bé, la veritat és que em vaig sorprendre gratament perquè pensava que seria una narració pesada i antiga, com ja m’ha passat amb algun autor d’aquella època, però la veritat és que és tot el contrari. Des del meu punt de vista, crec que Mark Twain escriu de la mateixa manera que podria escriure un escriptor avui dia, una narració fresca i divertida i gens farragosa. Una de les coses que més m’ha agradat d’aquesta història és com està narrada, és Huckleberry qui explica les seves vivències i ho fa amb certa innocència, cosa que m’ha fet que més d’una vegada m’arrenqui un somriure o, potser, m’imagini certes situacions nítidament, tal i com succeeixen.

També m’agradaria esmentar els personatges que apareixen a la novel·la, com és el cas de Tom Swayer, un jove una mica manaire i amb una imaginació desbordant o l’esclau Jim, un personatge molt tendre i que es preocupa pel benestar dels seus dos amics.

Las aventuras de Huckleberry Finn es va portar a la gran pantalla a l’any 1960 i l’any 1993. Personalment no he vist cap de les dues pel·lícules, però si són fidels a la història escrita per Mark Twain, poden ser molt entretingudes.

Finalment, només em queda dir que recomano fermament aquest llibre perquè, a banda de ser un clàssic, fa passar una bona estona.

Mark Twain, personalmente en persona

Mark Twain, personalmente en persona

[…]

-¡Por todos los santos!. ¡Si estaba muy bien sólo la semana pasada! ¿Está enferma?

-Eso sería decirlo muy suavemente. Me ha dicho la señorita Mary Jane que se han pasado toda la noche levantados con ella y que no creen que dure muchas horas.

-¿Cómo es posible? ¿Qué le pasa?

No se me ocurría nada razonable, así de pronto, así que digo:

-Paperas.

-¡Tu abuela va a tener las paperas! No se quedan levantados toda la noche porque alguien tenga las paperas.

-¿Que no, seguro? Pues te aseguro que con estas paperas sí que lo hacen. Me ha dicho la señorita Mary Jane que estas paperas son diferentes. Son de un tipo nuevo.

-¿Cómo que son de un tipo nuevo?

-Porque están mezcladas con otras cosas.

-¿Con qué otras cosas?

-Pues con el sarampión y con la tos ferina y con la erisipela y con la tuberculosis y con la ictericia y con la fiebre cerebral y con no sé qué más.

-¡Dios mío! ¿Y lo llaman paperas?

-Eso es lo que me dijo la señorita Mary Jane.

-Bueno, y ¿por qué demonios lo llaman paperas?

-Pues porque son unas paperas. Con eso empieza.

-Eso no tiene sentido. Es como si alguien se da un golpe en el dedo gordo del pie y bebe veneno y se cae al pozo y se parte el cuello y se le salen los sesos y luego viene otro y pregunta qué fue lo que lo mató, y algún imbécil va y le dice: “Bueno, se dio un golpe en el dedo gordo del pie”.¿Eso tendría algún sentido? No. Y esto tampoco tiene ningún sentido. ¿Es una broma?

Deu persones són convidades a la petita i deshabitada isla del Negro per motius diferents cada una d’elles. Una vegada instal·lats a la casa s’adonen que a la casa no hi ha ningú, només aquestes deu persones que aniran sent assassinades una darrera l’altra com molt bé diu una cançó infantil, la qual parla de deu negres que van morint a causa de diferents desgràcies. Els convidats van desapareixent i també desapareixen al ritme de les morts deu negres de porcellana que hi ha a la taula del menjador. La por i la desconfiança entre els vius és cada vegada més gran ja que tots s’acusen de ser els responsables de les diferents morts que tenen lloc a l’illa.

Agatha Christie és l’autora d’aquesta novel·la que, a mesura que es va llegint, l’intriga i el misteri van creixent i les ganes de saber el desenllaç són cada vegada més fortes perquè tot pot ser possible.

Diez negritos, penso que està escrit d’una forma molt planera i és un llibre força senzill. És una novel·la distreta que recomano però trobo que actualment hi ha autors de la mateixa temàtica que són més interessants i distrets a l’hora de llegir.

Aprofito per recomanar una sèrie de programes (Policiales de colección) que es van fer sobre diferents novel·les policíaques en els quals es tracta de novel·les i d’autors reconeguts d’aquest gènere. El primer programa està dedicat a Diez negritos, d’aquesta manera és com vaig conèixer el llibre, ja que em va cridar l’atenció que un dels convidats fes referència a l’edició especial que va fer l’Editorial Bruguera de la novel·la en qüestió, entre altres llibres, perquè és en format pulp, cosa que vaig trobar molt original.

Diez negritos

Diez negritos

Aquí us deixo el primer programa per si teniu interès:


Charlie Bucket és un nen de família pobre que viu en una casa a les afores de la ciutat on es troba la fàbrica de xocolata més important del món. El propietari de la fàbrica, en Willy Wonka, decideix convidar a cinc nens perquè visitin la meravellosa i sorprenent fàbrica de xocolata. Per tal de poder visitar la fàbrica els nens hauran d’aconseguir un Golden Ticket present en una de les diverses xocolatines Wonka.

En Charlie, acompanyat pel seu avi Joe, és un dels afortunats que tindrà l’ocasió de viure una experiència inoblidable a la misteriosa fàbrica, junt amb l’Augustus Gloop, un nen molt golafre, el Mike Teavee, un noi que es passa el dia mirant la televisió; la Veruca Salt, que és una nena consentida i aconsegueix tot allò que desitja i la Violet Beauregarde, la qual te el rècord d’hores mastegant un xiclet. Allà és on coneixerà l’excèntric propietari i els Oompaloompas, unes curioses criatures que treballen dins la fàbrica i que en Williy Wonka va conèixer en un viatge a Loompaland.

 Feia molt de temps que em volia llegir algun llibre infantil (i no tant infantil) de Roald Dahl, l’escriptor de Charlie and the Chocolate Factory, perquè havia llegit bones crítiques dels seus llibres i, la veritat, és que és un llibre molt divertit i amb un vocabulari senzill, amb situacions un mica malèvoles però que fan passar una bona estona.

Una de les coses que més m’ha agradat, a banda de l’humor negre emprat, són els jocs de paraules que utilitza per anomenar els dolços o, fins i tot, els cognoms dels personatges que apareixen a la novel·la, com és el cas de Mark Teavee o Augustus Gloop.

També cal esmentar la feina de Quentin Blake, l’il·lustrador dels contes infantils de Roald Dahl, penso que paga la pena llegir-se una edició que tingui aquests dibuixos perquè són força bonics.

Com a curiositat, us explicaré que per commemorar el 30è aniversari de la publicació d’un dels llibres més reconeguts de Dahl, The BFG (The Big Friendly Giant), The Royal Mail va posar a la venta un sèrie de segells amb les il·lustracions de les històries més famoses de l’autor i, entre elles, es troba Charlie and the Chocolate Factory.

Penso que és una original commemoració, potser amb aquesta tirada de segells es van enviar més cartes i tot, vaja… Si més no, jo ho hagués fet!

segell Charlie and the Chocolat Factory

segell Charlie and the Chocolate Factory

 Recomano aquest llibre a tots aquells que els hi agradi o és vulguin iniciar en les lectures de Dahl, també recomano l’adaptació cinematogràfica de Charlie and the Chocolate Factory que va dirigir Tim Burton i, ja posats, aprofito també per recomanar un parell de contes escrits per l’autor, que es diuen Cordero Asado i Galloping Foxley, els quals es poden trobar en el llibre Relatos de lo inesperado (Tales of the Unexpected).

 Us deixo amb una adaptació cinematogràfica que va dirigir Alfred Hitchcock del conte Cordero Asado (Lamb to the Slaughter)

‎’ How thin will he be? ‘ asked Mrs Teavee anxiously.


’ I haven’t the foggiest idea ‘, said Mr Wonka. ‘ And it doesn’t really matter, anyway, because we’ll soon fatten him up again. All we’ll have to do is give him a triple overdose of my wonderful Supervitamin Chocolate. Supervitamin Chocolate contains huge amounts of vitamin A and vitamin B. It also contains vitamin C, vitamin D, vitamin E, vitamin F, vitamin G, vitamin I, vitamin J, vitamin K, vitamin L, vitamin M, vitamin N, vitamin O, vitamin P, vitamin Q, vitamin R, vitamin T, vitamin U, vitamin V, vitamin W, vitamin X, vitamin Y, and, belive it or not, vitamin Z! The only two vitamins it doesn’t have in are vitamin S, because it makes you sick, and vitamin H, because it makes you grow horns on the top of your head, like a bull. But it does have in it a very small amount of the rares and most magical vitamin of all them, vitamin Wonka.

‘And what will that do to him? ‘ asked Mr Teavee anxiously.


’ It’ll make his toes grow out until they’re as long as his fingers… ‘


Oh, no! ‘ cried Mrs Teavee


’ Don’t be silly ‘ said Mr Wonka. 
’ It’s most useful. He’ll be able to play the piano with his feet. ‘


Roald Dahl personalmente en persona

Roald Dahl personalmente en persona

Ahir a la nit vaig estar veient, a trossos, el documental Haití tierra de esperanza que feien a TV2.

En aquest documental entrevistaven a haitians, diversos periodistes, membres d’ONG’s i un cuiner espanyol, José Andrés, que en un moment donat va dir “Tenemos que dejar de invertir en los problemas e invertir en las soluciones”. Aquesta frase m’ha fet pensar en la Marató per la pobresa que va tenir lloc ahir a TV3 i Catalunya Ràdio: Realment es solucionarà el problema posant-hi diners? O potser seria millor invertir en solucions que permetessin eradicar-la? Des que tinc ús de raó penso que si no hem eradicat encara la pobresa és perquè a algú i/o alguns no els hi deu interessar, d’altra manera no ho entenc.

Feia temps que em rondava pel cap crear un apartat en aquest blog que tractés sobre llibreries. És a dir, recomanar-vos llibreries d’arreu del món que jo hagi visitat, per si, per alguna casualitat de la vida, un dia rondeu pels carrers d’aquell poble o ciutat i necessiteu un llibre urgentment o, simplement delectar-vos entre prestatges a vessar de llibres.

A l’hora de citar una llibreria en aquest blog tindré en compte l’amabilitat dels llibreters, l’estructura i organització de l’establiment i que tinguin llibres en diferents llengües, preferentment català, castellà, anglès, francès o italià.

Sense més preàmbuls em disposo a presentar-vos la Librería Lagun, una llibreria que es troba a Donostia- San Sebastià (Guipuzkoa, País Basc, Espanya) més concretament al carrer Urdaneta núm. 3 molt a prop de la Catedral del Buen Pastor.

És una llibreria petita, amb prestatges de color blanc molt espaiosos i, tots ells plens de llibres, sobretot de ciències socials, filosofia i literatura. La majoria dels llibres estaven en llengua castellana i basc i, la veritat sigui dita, no em vaig fixar si hi havia en altres idiomes com anglès o francès, per la pròxima vegada intentaré fer una investigació més a fons.

Els llibreters que em van atendre van ser molt amables i amb ganes d’atendre.

Allà va ser on em vaig comprar El mayor Pettigrew se enamora de Helen Simonson, un llibre que, tot i que no li hagi dedicat una entrada en aquest blog(per droperia), recomano a totes aquelles persones que tinguin ganes de divertir-se amb els peculiars personatges que apareixen al llarg de la narració d’aquesta novel·la.

Per la pròxima entrada en aquesta secció intentaré tenir preparada una fotografia feta per mi de la llibreria en qüestió.

Si penseu que val la pena tenir en compte algun altre aspecte a l’hora de recomanar una llibreria i que jo hagi passat per alt, no dubteu en deixar un comentari, ho tindré en compte.

A causa de la situació política que s’està vivint a Xile, una família es veu obligada a exiliar-se a Alemanya. Allà és on en Lucho, un adolescent de catorze anys, haurà d’adequar-se a una nova vida on l’amistat amb els germans Kurnides, les relacions amb l’Edith i la Sophie, la música, el futbol, el racisme i la mancança de recursos econòmics i sol jugaran un paper important en el dia a dia del narrador d’aquesta entranyable història.

Antonio Skármeta, l’autor de la novel·la, empra l’humor, l’ironia i la dolcesa per explicar situacions força difícils. D’aquesta manera, des del meu punt de vista, la lectura es fa amena, però sense oblidar mai el que realment l’autor vol donar a conèixer: l’exili.

Recomano aquest llibre a tothom que passi per aquí, ja que és una novel·la curteta, que es llegeix sense cap dificultat i pot deixar molt bon record.

També recomano d’aquest autor Un padre de película i El cartero de Neruda (Ardiente paciencia), d’aquesta última es va fer una pel·lícula que a mi, personalment, em va agradar força.

 

Y entonces había uno que después se llama Hans que me mira a la Sophie y me pregunta qué tal es la Sophie en la cama. Y viene y le mete la mano así en palangana por debajo del abrigo.

No sé si yo les he dicho que soy una de las personas más nerviosas de Berlín. Yo creo que a mí la sangre me la pusieron hervida, porque fue oír eso, ver eso, y zuácate que saqué mi patada de back centro. Sólo que en vez de pegarle a una pelota grande le di justo a dos chiquititas. Allí quedó tendido el Hans y yo estaba como loco.

Antonio Skármeta, personalmente en persona

Antonio Skármeta, personalmente en persona

Ja fa uns mesos que vaig fent tasts literaris sense trobar cap que em faci el pes. Però, l’altre dia, les coses van canviar, vaig topar amb un llibre titulat La (des)educación de Noam Chomsky. L’educació és un tema que des de fa un temps em preocupa, bé… Potser el verb apropiat seria interessa i, havia sentit a parlar més d’una vegada d’aquest lingüista nord americà. Tenia curiositat per saber què deia així que, vaig pensar que era una molt bona ocasió per poder endinsar-me en el món de Noam Chomsky.

El llibre encara no l’he acabat de llegir, per no dir que l’estic començant, però he recollit alguns fragments en el que porto de llibre que m’han fet reflexionar força i, no m’he pogut estar de compartir el que he llegit amb la gent que passi per aquest petit racó del món.

En el caso de la enseñanza, se trata de los estudiantes; no hay que verlos como un simple auditorio, sino como elemento integrante de una comunidad con preocupaciones compartidas, en la que uno espera poder participar constructivamente. Es decir, no debemos hablar a, sino hablar con. […]

Los estudiantes no aprenden por una mera transferencia de conocimientos, que se engulla con el aprendizaje memorístico y después se vomite. El aprendizaje verdadero, en efecto, tiene que ver con descubrir la verdad, no con la imposición de una verdad oficial; esta última opción no conduce al desarrollo de un pensamiento crítico e independiente. La obligación de cualquier maestro es ayudar a sus estudiantes a descubrir la verdad por sí mismos, sin eliminar, por tanto, la información y las ideas que pueden resultar embarazosas para los más ricos y poderosos: Los que crean, diseñan e imponen la política escolar.

——————

Antes sugerí que los más señeros intelectuales de nuestro país serían incapaces de nombrar ni un solo de los bien conocidos disidentes de las tiranías controladas por los Estados Unidos, como por ejemplo la de El Salvador. Sin embargo, estos mismos intelectuales sabrían proporcionarte una larga lista de disidentes de la antigua Unión Soviética. Y tampoco les supondría ningún problema el distinguir las mentiras, deformaciones e incongruencias que sirven para evitar que la población de los regímenes enemigos conozca la verdad. Pero esa capacidad crítica que utilizan para desenmascarar las falsedades difundidas en los estados “delincuentes” se esfuma cuando se trata de criticar a nuestro propio gobierno o a las tiranías que apoyamos.


Els Williams són una família de miners que es troba fermament vinculada amb els Fitzherbert, els propietaris de la mina de carbó on treballen els Williams.

Maud Fitzherbert, defensora del sufragi femení i amb idees força oposades a les del seu germà, s’enamora d’un espia alemany, Walter von Ulrich, que viu a Anglaterra, tot i arribar la Primera Guerra Mundial, que els obligarà a separar-se, seguiran en contacte gràcies a en Gus Dewar, un jove ambiciós que treballa amb el president dels Estats Units.

Els germans Peshkov, orfes de pare i mare des de ben petits, somnien en anar als Estats Units per començar una nova vida tot i que una sèrie de circumstàncies faran que només aconsegueixi marxar un d’ells.

Fall of giants, escrita per Ken Follett, és una novel·la on les diferències socials, l’amor, els desenganys, la felicitat… esquitxen les vides de cinc famílies en una època en què la Primera Guerra Mundial i la Revolució Russa marquen el dia a dia dels diferents personatges.

He trobat que la primera entrega de la trilogia The Century, és una novel·la amb molta acció on es descriuen bastants fets històrics i, això, m’ha agradat, perquè sabia ben poca cosa sobre la Primera Guerra Mundial i la Revolució Russa. L’únic que se’m va fer una mica avorrit van ser les múltiples escenes de guerra, no perquè estiguessin mal explicades sinó, suposo, que va ser per un tema de gustos. Tot i així, recomano aquest llibre a tots aquells que vulguin passar una bona estona (o més d’una, ja que el llibre quasi arriba a les 1000 pàgines) tot endinsant-se en els inicis del segle XX.

Ken Follett personalmente en persona

Ken Follett personalmente en persona