You are currently browsing the category archive for the ‘Llibres’ category.

En aquesta novel·la, Jean Louise Finch (coneguda com Scout), narra un període de la seva infantesa on el seu pare, l’advocat Atticus Finch, ha de defensar un home negre acusat d’haver violat a una dona blanca al poble de Maycomb, a l’estat d’Alabama. Mentrestant, Scout, junt amb el seu germà i el seu amic Dill, tenen com a passatemps inventar històries al voltant de la vida de Boo Radley, un veí seu que els té fascinats alhora que atemorits perquè es rumoreja que fa anys que viu amagat a casa seva.

 

Matar a un ruiseñor, escrit per Harper Lee, pretén fer palesa la indefensió de la gent negra davant la justícia durant la dècada dels anys trenta al sud del Estats Units; indefensió deguda, bàsicament, al racisme i els prejudicis socials que regnaven en aquella època dins la civilització nord-americana.

 

Harper Lee

Harper Lee, personalment en persona

 

M’ha agradat molt aquesta novel·la, no només per la història que es narra sinó també per com està escrita: la narradora descriu el que succeeix barrejant raonaments propis d’un infant amb els d’una persona adulta que reflexiona sobre el seu passat, donant-li, d’aquesta manera, cert encant i dolçor al relat.

 

L’any 1962 el director de cinema Robert Mulligan va fer una versió cinematogràfica de la novel·la, on Gregory Peck va guanyar l’Oscar a millor intèrpret masculí per l’encarnació d’Atticus Finch.

 

Recomano aquest llibre a tots aquells que passin per aquí, no perquè sigui un clàssic de la literatura del segle XX sinó perquè penso que és una forma entretinguda de conèixer i reflexionar sobre esdeveniments històrics que, dissortadament, segueixen succeint avui dia.

 

– ¿Te gustaría que se quedase a vivir con nosotros? –preguntó.

Dije que me gustaría mucho, lo cual era mentira, pero uno no debe mentir en ciertas circunstancias, en particular cuando no puede modificar las circunstancias.

Martín Santomé, un home vidu a punt de jubilar-se, porta una vida molt monòtona: sempre va de casa a la feina i de la feina a casa, passant, molt sovint, per alguna cafeteria. Un bon dia, aquesta rutina es veu alterada per l’aparició de la Laura Avellaneda, una nova companya de feina molt més jove que ell amb la qual comença una relació amorosa. Aquest idil·li permetrà a Martín assaborir la felicitat, l’amor i l’amistat, i l’ajudarà a desfer-se dels dies grisos i solitaris que l’han acompanyat durant molt de temps.

Mario Benedetti, l’autor de La tregua, va escriure aquesta novel·la en forma de diari personal, on el protagonista avoca dia rere dia les experiències viscudes i les reflexions personals que tan bon punt poden arrencar-te un somriure, entristir-te o fer-te rumiar sobre sentiments i accions quotidianes.

Un dels aspectes que no m’ha agradat i que, fins i tot, m’ha corprès, és la opinió que té el protagonista sobre la homosexualitat ja que comparteixo gran part de les reflexions que exposa al llarg de la narració però, en aquest tema, m’ha semblat un pèl homòfob. Suposo que en l’època en què es va escriure la novel·la la homosexualitat no estava ben vista a la societat uruguaiana i, per aquest motiu, no surt ben parada en la narració. Tanmateix, recomano aquesta novel·la curta (té unes dues-centes pàgines) a totes aquelles persones que passin per aquí i vulguin endinsar-se en l’obra de l’autor uruguaià.

Mario Benedetti personalmente en persona

Mario Benedetti personalmente en persona

“Dice de mí que soy una exagerada, que no tengo serenidad.” “¿Con respecto a lo nuestro o con respecto a todo?” “A todo. La teoría de ella, la gran teoría de su vida, la que la mantiene en vigor es que la felicidad, la verdadera felicidad, es un estado mucho menos angélico y hasta bastante menos agradable de lo que uno tiende siempre a soñar. Ella dice que la gente acaba por lo general sintiéndose desgraciada, nada más que por haber creído que la felicidad era una permanente sensación de indefinible bienestar, de gozoso éxtasis, de festival perpetuo. No, dice ella, la felicidad es bastante menos (o quizá bastante más, pero de todos modos otra cosa) y es seguro que muchos de esos presuntos desgraciados son en realidad felices, pero no se dan cuenta, no lo admiten, porque ellos creen que están muy lejos del máximo bienestar.

Botchan, que significa nen mimat en japonès, al acabar els seus estudis a l’Escola de Ciències de Tokio, decideix acceptar una vacant lliure de professor de matemàtiques en una escola d’una petita ciutat a cinc-cents quilometres de la capital.

La novel·la narra el dia a dia d’un jove professor impulsiu i acomplexat que no s’acaba d’adaptar a la vida rural; se’n riu de tot i tothom perquè pensa que tant els alumnes com els companys de feina són uns taujans i uns hipòcrites, tot i així, aquests aconsegueixen aprofitar-se de la seva inexperiència per enganyar-lo fent que el protagonista es torni cada vegada més obsessiu, s’enutgi amb molta facilitat i no se’n fiï de ningú.

Una de les coses que més m’ha agradat de la novel·la és la personalitat del protagonista ja que a vegades fa arrencar un somriure quan explica alguna de les seves irreflexives accions que denoten certa immaduresa i, en un moment donat, pot sorprendre al lector amb alguna reflexió pròpia d’un adult.

La crítica l’ha comparat amb el Holden Caulfield de The Catcher in the Rye o el personatge de Mark Twain, Huckleberry Finn i, la veritat és que en certa manera, tots tres tenen coses en comú.

Natsume Sōseki, l’autor de Botchan, és considerat com un dels autors més importants de la literatura japonesa moderna ja que va ser un dels renovadors de la cultura de l’era Meiji (1868-1912), un període en el que Japó va experimentar una transformació cultural i social molt important i es va obrir a la influència occidental. A més a més d’escriure novel·la, Sōseki va ser professor de literatura anglesa i un important poeta, deixant un llegat ple de haikus i poesia xinesa.

Recomano aquest llibre a tots aquells que vulguin llegir literatura nipona i tinguin curiositat per conèixer altres autors no tan actuals. Penso que l’autor no només és un referent sinó que, amb Botchan, fa passar una bona estona.

Natsume Soseki, personalmente en persona

Natsume Soseki, personalmente en persona

-Podría usted resolver este problema de geometría, ¿verdad que sí?

El problema en cuestión era tan difícil que no se me ocurría nada; un sudor frío comenzó a bajarme por la espalda. Lo cierto es que no tenia ni idea de cómo resolverlo y así se lo dije. Acto seguido, salí a toda prisa del aula en dirección a la sala de profesores. Pero nada más irme los estudiantes comenzaron a burlarse a mis espaldas, coreando:

-¡No lo sabe! ¡No lo sabe!

Creo que en casos excepcionales es normal que el profesor no sepa la respuesta a alguna pregunta especialmente complicada. ¿Qué hay de malo en decir que no se sabe algo cuando no se sabe? Además, pensé, nadie que fuera capaz de resolver semejante problema habría acabado en aquel rincón perdido de la mano de dios ganando cuarenta yenes al mes.

 

En Colin coneix a la Chloé en una festa d’aniversari del gos d’Isis. A partir d’aquell dia comencen un idil·li en un món on les portes, al tancar-se, fan soroll de petó sobre una espatlla nua, els ratolins parlen amb gats i es poden pescar anguiles a l’aigüera per preparar exquisits plats.

Un nenúfar al pulmó dret fa que Chloé emmalalteixi i que el seu entorn canviï, fent que els espais es deformin i els objectes envelleixin.

La espuma de los días, una novel·la escrita per Boris Vian, explica, amb una delicadesa inusitada, l’evolució de dues històries d’amor. Al llarg de la narració els personatges van modulant com a conseqüència de la realitat que els envolta fins a punts en què la preocupació, l’obsessió o la malaltia s’apoderen del seu dia a dia.

Vaig agafar aquest llibre amb cert recel ja que no m’acostumen a agradar les històries amb tocs de fantasia però la veritat és que l’estil poètic en què està escrit em va captivar des de les primeres pàgines.

Em va fer molta gràcia el to satíric que empra Boris Vian a expenses de Jean-Paul Sartre, autor de La náusea, ja que crea un personatge aficionat a col·leccionar tota mena d’objectes i edicions inèdites del seu autor preferit, que es diu Jean-Sol Partre.

Fa poc es va fer una versió cinematogràfica de La espuma de los días, on Audrey Tautou fa el paper de Chloé i Romain Duris de Colin.

Boris Vian, a banda de ser un dels escriptors francesos més originals del segle XX, era enginyer, poeta, músic i va traduir alguns autors de novel·la negra. Aprofito l’ocasió per comentar que l’autor de La espuma de los días va escriure Escupiré sobre vuestra tumba amb el pseudònim de Vernon Sullivan, novel·la que va ser molt polèmica en la època en què es va publicar ja que consideraven que era “un ultratge a la moral i els bons costums”.

Ja per acabar i aprofitant que ha sortit anomenat Sartre, tinc la necessitat de deixar-vos un article interessant de Quim Monzó que es va publicar ja fa uns anys al Magazine de La Vanguardia, val la pena llegir-se’l.

Boris Vian personalmente en persona

Boris Vian personalmente en persona

-¡Hola…! -dijo Chloé.

-¡Ho…!¿Usted ha sido orquestrada por Duke Ellington? -preguntó Colin. Y luego huyó, porque tenía la convicción de haber dicho una estupidez.

Chick lo detuvo cogiéndolo por uno de los faldones de la americana.

-¿Adónde vas así? ¿No te vas a ir ya? ¡Mira…!

Se sacó del bolsillo un librito encuadernado en tafilete rojo.

-Es el original de Paradoja sobre el vómito, de Partre…

-Así que lo has encontrado por fin -dijo Colin.

Luego se acordó de que huía y huyó.

Alise le cerró el paso.

-¿Se va usted sin haber bailado ni una sola vez conmigo? -le recriminó.

-Perdóneme -dijo Colin -, pero acabo de hacer una tontería y eso me impide quedarme.

Aquesta tarda m’han prestat el Diccionari dels sentiments, escrit per Véronique Fleurquin, on es descriuen tendrament 339 estats d’ànim.

Penso que és un diccionari que, si es té, no s’ha de perdre de vista mai, per tal de poder donar-li un cop d’ull de tant en tant, com per exemple, en algun moment de pausa mentre es treballa, amb el cafè de després de dinar o abans de cloure els ulls a la nit.

 Només he llegit dos estats d’ànim i m’han agradat tant que els escriuré a continuació:

AFECTE

Inclinació tendra

Els “afectuosos records” de les postals poden pecar de manca de sinceritat. Al més sovint, l’afecte és implícit. Un copet a l’esquena, un somriure, una moixaina, l’expressen més bé que les paraules.

Curiosament, és sovint l’absència allò que demostra l’existència d’afecte. Si mai trobeu a faltar algú que us era totalment indiferent, no hi ha dubte: sentiu una secreta inclinació per ell.

 MODEL: Es tenen molt d’afecte l’un per l’altre, malgrat la seva timidesa.

CONTRARI: aversió.

MODESTIA

Pantalla

 Reservada i púdica, la modèstia deixa les seves qualitats a mitja llum. Preocupada per no pertorbar el seu entorn, filtra i tamisa la llum que li seria lícit emetre. Aquesta discreta dama no esbomba els seus mèrits. Quan per casualitat parla d’ella mateixa, el seu comandament a distància abaixa el so automàticament.

 MODEL: Ella demostra una modèstia exquisida quan li fan compliments.

CONTRARI: vanitat.

Tot comença en un vaixell que es dirigeix a l’Àrtic, el seu capità, Robert Walton, ambiciona arribar al pol Nord i està disposat a fer el que calgui per aconseguir-ho però Víctor Frankenstein, tripulant d’aquell vaixell, li farà entendre a través de la narració del seu passat que aspirar a ser una persona perfecta l’únic que li durà són problemes.

Frankenstein, un jove encuriosit amb la ciència, decideix estudiar medicina a la universitat. És allà on naixerà el seu afany de crear vida a partir de la mort i a causa d’aquesta obsessió comença a crear un cos tot fent servir restes mortals. La primera reacció de Víctor al veure que la criatura creada té vida és sortir corrents, deixant aquell monstre fet de despulles sol i desemparat.

Del que no és conscient el seu creador és que el Monstre aprèn a llegir, parlar i escriure i que quan descobreix qui és el seu creador, decideix venjar-se ja que se sent desgraciat perquè la societat el rebutja per la seva terrorífica aparença.

Penso que Mary Shelley, l’autora de Frankenstein, va aconseguir escriure una història commovedora ja que el seu escrit suscita terror i compassió. És la primera novel·la gòtica que llegeixo i no pensava que llegint pogués imaginar-me escenes fosques i a l’hora sentir llàstima i empatia amb els personatges.

Una de les coses que més m’ha agradat del llibre és l’evolució dels personatges al llarg de la història; Víctor passa de ser una persona encuriosida amb la ciència a un obsés i egoista al descobrir que pot crear vida a partir de la mort. Tanmateix, el personatge segueix evolucionant, fins, des del meu punt de vista, tornar-se un desgraciat. Pel que fa el Monstre, és un personatge vulnerable i bondadós en busca d’estima i companyia. Tot i així, el rebuig social que experimenta fa que es torni pervers.

Aprofito que tinc a les meves mans l’article La belleza del monstruo, escrit per Rosa Montero, per fer una pinzellada de la vida de l’autora de Frankenstein: Mary W. Shelley era filla del pensador revolucionari William Godwin i de Mary Wollstonecraft, una de les primeres feministes de la història i autora de Vindicació dels drets de la dona tot i que mare i filla mai es van poder conèixer perquè aquesta primera va morir al donar a llum.

Mary Shelley va escriure Frankenstein una nit d’estiu de 1816, aleshores tenia 18 anys i es trobava allotjada junt amb el seu marit, el poeta Percy Shelley, a casa de l’autor romàntic Lord Byron. El que no podia saber aleshores l’autora d’aquesta novel·la és que la seva vida seria igual de dissortada que la del Dr. Frankenstein ja que va viure la mort de tres dels quatre fills que va tenir i la del seu marit, que va morir ofegat als 29 anys mentre navegava per la costa de Liguria.

A l’any 1994 Kenneth Branagh va dirigir la pel·lícula Mary Shelley’s Frankenstein basada en el llibre que li dedico avui una entrada. Robert de Niro fa el paper de Monstre i el mateix Kenneth Branagh de Víctor Frankenstein.

Recomano el llibre a tots aquells que tinguin curiositat per conèixer la novel·la gòtica. Per a mi no ha estat un llibre que m’hagi enganxat però m’ha agradat el missatge que vol transmetre al lector i la manera en què ho fa.

Mary Shelley personalmente en persona

Mary Shelley personalmente en persona

En Barry Fairbrother mor sobtadament deixant una vacant lliure a l’ajuntament de Pagford, un petit poble anglès. La seva mort farà que els habitants del poble es disputin aquesta vacant imprevista, tot presentat-se candidats amb propostes ben diferents; uns que volen que el barri dels Fields, un lloc on la pobresa i la drogaddicció hi són molt presents, deixi de pertànyer a l’encisador poble de Pagford; d’altres volen acabar amb la xacra social que hi ha als Fields, mantenint el centre de desintoxicació de Bellchapel obert i, per últim, hi ha qui s’hi presenta per ser una mica més corrupte.

Els candidats que s’hi presenten no ho tindran gens fàcil per guanyar les eleccions ja que durant el període de campanya s’anirà esbombant informació que els compromet i farà perillar el seu futur lloc al consell del districte.

J.K Rowling, l’autora d’aquesta novel·la, ens mostra les diferents personalitats dels personatges tot escrivint les peculiaritats de cadascun d’ells, el seu tarannà i les seves idees tot deixant que l’hipocresia campi lliurement. Les decisions i la manera d’actuar tant dels adolescents com dels adults faran que la història vagi prenent cada vegada més força i fent crèxier el dubte de com acabarà tot plegat.

Des del meu punt de vista, una de les coses que m’ha agradat més són els diferents retrats que fa l’autora dels personatges ja que, en el fons, tots tenim les nostres manies i els nostres pensaments que bé poden divergir de les persones que ens envolten i és motiu de sorgiment de desavinences o acords.

Realment jo no tenia cap intenció de llegir-me aquest llibre ja que pensava que l’autora, aprofitant l’èxit de Harry Potter, escriuria una novel·la mediocre, tot i que un bon dia va aparèixer a casa i li vaig donar una oportunitat i, celebro haver-ho fet perquè el llibre no m’ha deixat indiferent i trobo que J.K Rowling és una bona escriptora capaç de fer passar una bona estona. I bé, dit això, semblaria una mica contradictori no recomanar-vos La vacant imprevista, així que… si teniu els vostres dubtes penso que val la pena llegir-se’l. Tanmateix, aquells que esperin trobar en aquesta història elements similars a la saga que la va fer reconeguda, no els trobaran, perquè no té res a veure.

J.K Rowling personalment en persona

J.K Rowling personalment en persona

Nick Charles, un detectiu que ja no exerceix la seva professió, està passant les vacances de Nadal amb la seva dona Nora i la seva schnauzer Asta a Nova York, quan rep una carta de Clyde Wynant, un enginyer que fa molt temps que ningú sap el seu paratge, dient-li que investigui la sobtada mort de la Julia, una senyora que treballava per Wynant.

Una mica en contra dels seus desitjos, Nick, comença la investigació sense deixar de banda les copes i el seu sentit de l’humor, tot havent de tractar amb l’advocat de Wynant (Macaulay), el polícia Guild i el seu equip i, l’estranya família del desaparegut, la qual dificultarà la investigació ja que mai acaben de dir la veritat, sobretot Mimi, l’ex dona de Wynant.

Dashiell Hammett, l’autor de The thin man, fa que la majoria dels personatges presents en aquesta novel·la puguin ser els culpables de l’assassinat ja que molts d’ells es trobaven en el mateix lloc del crim o, molt a la vora, el mateix dia que va tenir lloc. A més a més el lector es troba en una atmosfera de mitges veritats que no passaran a ser veritats fins al final de la història.

Feia molt temps, per no dir uns quants anys, que em volia llegir alguna cosa d’aquest autor, un dels pares de la novel·la negra i, la veritat, és que no m’ha deixat indiferent, ans el contrari. M’ha agradat la peculiaritat i la manera de fer dels personatges, trobant molt curiós que tant Nick com Nora Charles, a banda d’altres persones, es passessin el dia bevent i, tinguessin la capacitat de resoldre un cas, bé… Jo he trobat que és un dels atractius de la novel·la.

Se’n va fer una pel·lícula de The thin man, protagonitzada per William Powell i Myrna Loy. Com la pel·lícula va ser un èxit, se’n van fer cinc més amb aquesta parella i el seu gos.

Cartell de la pel·lícula "The thin man"

Cartell de la pel·lícula “The thin man”

Aprofito per fer-vos cinc cèntims de l’aparició de la novel·la negra ja que tinc un llibre (Antologia del relat policíac) que tracta del tema.

Doncs bé, la novel·la negra és una transformació de la novel·la policíaca que va sorgir als Estats Units a l’època en què es va promulgar la Llei Volstead (llei seca), la qual va donar lloc al comerç clandestí d’alcohol i, amb aquest, l’aparició de gàngsters, polítics corruptes i delinqüents.

Aquests fets van fer que una sèrie d’escriptors plasmessin en les seves novel·les la realitat d’aquells temps d’una forma realista, tot emprant l’acció ràpida, diàlegs breus i expressions en argot. Les històries d’aquest corrent es van donar a conèixer sobretot en revistes populars, pulp magazines, una d’elles era Black Mask. En aquesta revista és on va sortir el primer detectiu de Dashiell Hammett, Continental Op, un dels més importants d’aquesta revista, tot i que el llibre que li va donar més prestigi a l’escriptor va ser El falcó maltès, del qual se’n va fer una pel·lícula, tot protagonitzant Humphrey Bogart el detectiu Sam Spade.

Ja que m’he endinsat en l’època de la Llei Seca, aprofito també per deixar un fragment d’un assaig (La hipocresía del puritanismo) d’Emma Goldman que tracta aquest tema:

La sociabilidad y la diversión de la vida en la calle de Europa, aquí ha sido sustituida por la penumbra de la iglesia, del sofocante y malsano salón, o la brutalizada atmósfera de los fondos de las cantinas. En los Estados en donde está vigente la Ley Seca, las personas añoran incluso estos últimos, a no ser que puedan invertir sus magras ganancias en adquirir grandes cantidades de bebidas adulteradas. Como todo el mundo bien sabe, la Ley Seca no es más que una farsa. Ésta, como otras iniciativas del puritanismo, sólo ha puesto una mayor profundización del “mal” en el sistema humano. En ningún otro sitio se hallan más borrachos que en nuestras ciudades prohibicionistas. Pero mientras se puedan emplear caramelos perfumados para enmascarar el fétido aliento de la hipocresía, el puritanismo triunfa. Claramente, la Ley Seca se opone al alcohol por razones de salud y economía, pero el propio espíritu en sí mismo anormal, sólo tiene éxito dando lugar a una vida anormal.

Dashiell Hammett personalmente en persona

Dashiell Hammett personalmente en persona

[…] I don’t know what to make of her in a lot of ways, I don’t for a fact.”

The chief thing,” I advised him, “is not to let her tire you out. When you catch her in a lie, she admits it and gives you another lie to take its place and, when you catch her in that one, admits it and gives you still another, and so on. Most people -even women- get discouraged after you’ve caught them in the third or fourth straight lie and fall back on either the truth or silence, but not Mimi. She keeps trying and you’ve got to be careful or you’ll find yourself believing her, not because she seems to be telling the truth, but simply because you’re tired of disbelieving her.”

Las aventuras de Huckleberry Finn és un llibre que explica les experiències d’en Huck, amic de Tom Sawyer, en el seu viatge a través del riu Missisipi amb el pròfug esclau Jim, tot volent fugir de les seves respectives vides.

L’amistat, el racisme i la llibertat són els temes centrals que es veuen reflectits en aquesta història narrada per l’intrèpid i enginyós Huckleberry, tot mostrant la societat que hi havia en aquelles terres.

M’havien parlat molt bé de Mark Twain, l’autor de Las aventuras de Huckleberry Finn i, un bon dia, una mica dubtosa, vaig decidir donar-li una oportunitat a aquest escriptor que tan bé se’n ha parlat i se’n segueix parlant. Doncs bé, la veritat és que em vaig sorprendre gratament perquè pensava que seria una narració pesada i antiga, com ja m’ha passat amb algun autor d’aquella època, però la veritat és que és tot el contrari. Des del meu punt de vista, crec que Mark Twain escriu de la mateixa manera que podria escriure un escriptor avui dia, una narració fresca i divertida i gens farragosa. Una de les coses que més m’ha agradat d’aquesta història és com està narrada, és Huckleberry qui explica les seves vivències i ho fa amb certa innocència, cosa que m’ha fet que més d’una vegada m’arrenqui un somriure o, potser, m’imagini certes situacions nítidament, tal i com succeeixen.

També m’agradaria esmentar els personatges que apareixen a la novel·la, com és el cas de Tom Swayer, un jove una mica manaire i amb una imaginació desbordant o l’esclau Jim, un personatge molt tendre i que es preocupa pel benestar dels seus dos amics.

Las aventuras de Huckleberry Finn es va portar a la gran pantalla a l’any 1960 i l’any 1993. Personalment no he vist cap de les dues pel·lícules, però si són fidels a la història escrita per Mark Twain, poden ser molt entretingudes.

Finalment, només em queda dir que recomano fermament aquest llibre perquè, a banda de ser un clàssic, fa passar una bona estona.

Mark Twain, personalmente en persona

Mark Twain, personalmente en persona

[…]

-¡Por todos los santos!. ¡Si estaba muy bien sólo la semana pasada! ¿Está enferma?

-Eso sería decirlo muy suavemente. Me ha dicho la señorita Mary Jane que se han pasado toda la noche levantados con ella y que no creen que dure muchas horas.

-¿Cómo es posible? ¿Qué le pasa?

No se me ocurría nada razonable, así de pronto, así que digo:

-Paperas.

-¡Tu abuela va a tener las paperas! No se quedan levantados toda la noche porque alguien tenga las paperas.

-¿Que no, seguro? Pues te aseguro que con estas paperas sí que lo hacen. Me ha dicho la señorita Mary Jane que estas paperas son diferentes. Son de un tipo nuevo.

-¿Cómo que son de un tipo nuevo?

-Porque están mezcladas con otras cosas.

-¿Con qué otras cosas?

-Pues con el sarampión y con la tos ferina y con la erisipela y con la tuberculosis y con la ictericia y con la fiebre cerebral y con no sé qué más.

-¡Dios mío! ¿Y lo llaman paperas?

-Eso es lo que me dijo la señorita Mary Jane.

-Bueno, y ¿por qué demonios lo llaman paperas?

-Pues porque son unas paperas. Con eso empieza.

-Eso no tiene sentido. Es como si alguien se da un golpe en el dedo gordo del pie y bebe veneno y se cae al pozo y se parte el cuello y se le salen los sesos y luego viene otro y pregunta qué fue lo que lo mató, y algún imbécil va y le dice: “Bueno, se dio un golpe en el dedo gordo del pie”.¿Eso tendría algún sentido? No. Y esto tampoco tiene ningún sentido. ¿Es una broma?

Deu persones són convidades a la petita i deshabitada isla del Negro per motius diferents cada una d’elles. Una vegada instal·lats a la casa s’adonen que a la casa no hi ha ningú, només aquestes deu persones que aniran sent assassinades una darrera l’altra com molt bé diu una cançó infantil, la qual parla de deu negres que van morint a causa de diferents desgràcies. Els convidats van desapareixent i també desapareixen al ritme de les morts deu negres de porcellana que hi ha a la taula del menjador. La por i la desconfiança entre els vius és cada vegada més gran ja que tots s’acusen de ser els responsables de les diferents morts que tenen lloc a l’illa.

Agatha Christie és l’autora d’aquesta novel·la que, a mesura que es va llegint, l’intriga i el misteri van creixent i les ganes de saber el desenllaç són cada vegada més fortes perquè tot pot ser possible.

Diez negritos, penso que està escrit d’una forma molt planera i és un llibre força senzill. És una novel·la distreta que recomano però trobo que actualment hi ha autors de la mateixa temàtica que són més interessants i distrets a l’hora de llegir.

Aprofito per recomanar una sèrie de programes (Policiales de colección) que es van fer sobre diferents novel·les policíaques en els quals es tracta de novel·les i d’autors reconeguts d’aquest gènere. El primer programa està dedicat a Diez negritos, d’aquesta manera és com vaig conèixer el llibre, ja que em va cridar l’atenció que un dels convidats fes referència a l’edició especial que va fer l’Editorial Bruguera de la novel·la en qüestió, entre altres llibres, perquè és en format pulp, cosa que vaig trobar molt original.

Diez negritos

Diez negritos

Aquí us deixo el primer programa per si teniu interès: