Martín Santomé, un home vidu a punt de jubilar-se, porta una vida molt monòtona: sempre va de casa a la feina i de la feina a casa, passant, molt sovint, per alguna cafeteria. Un bon dia, aquesta rutina es veu alterada per l’aparició de la Laura Avellaneda, una nova companya de feina molt més jove que ell amb la qual comença una relació amorosa. Aquest idil·li permetrà a Martín assaborir la felicitat, l’amor i l’amistat, i l’ajudarà a desfer-se dels dies grisos i solitaris que l’han acompanyat durant molt de temps.

Mario Benedetti, l’autor de La tregua, va escriure aquesta novel·la en forma de diari personal, on el protagonista avoca dia rere dia les experiències viscudes i les reflexions personals que tan bon punt poden arrencar-te un somriure, entristir-te o fer-te rumiar sobre sentiments i accions quotidianes.

Un dels aspectes que no m’ha agradat i que, fins i tot, m’ha corprès, és la opinió que té el protagonista sobre la homosexualitat ja que comparteixo gran part de les reflexions que exposa al llarg de la narració però, en aquest tema, m’ha semblat un pèl homòfob. Suposo que en l’època en què es va escriure la novel·la la homosexualitat no estava ben vista a la societat uruguaiana i, per aquest motiu, no surt ben parada en la narració. Tanmateix, recomano aquesta novel·la curta (té unes dues-centes pàgines) a totes aquelles persones que passin per aquí i vulguin endinsar-se en l’obra de l’autor uruguaià.

Mario Benedetti personalmente en persona

Mario Benedetti personalmente en persona

“Dice de mí que soy una exagerada, que no tengo serenidad.” “¿Con respecto a lo nuestro o con respecto a todo?” “A todo. La teoría de ella, la gran teoría de su vida, la que la mantiene en vigor es que la felicidad, la verdadera felicidad, es un estado mucho menos angélico y hasta bastante menos agradable de lo que uno tiende siempre a soñar. Ella dice que la gente acaba por lo general sintiéndose desgraciada, nada más que por haber creído que la felicidad era una permanente sensación de indefinible bienestar, de gozoso éxtasis, de festival perpetuo. No, dice ella, la felicidad es bastante menos (o quizá bastante más, pero de todos modos otra cosa) y es seguro que muchos de esos presuntos desgraciados son en realidad felices, pero no se dan cuenta, no lo admiten, porque ellos creen que están muy lejos del máximo bienestar.

Anuncis