Botchan, que significa nen mimat en japonès, al acabar els seus estudis a l’Escola de Ciències de Tokio, decideix acceptar una vacant lliure de professor de matemàtiques en una escola d’una petita ciutat a cinc-cents quilometres de la capital.

La novel·la narra el dia a dia d’un jove professor impulsiu i acomplexat que no s’acaba d’adaptar a la vida rural; se’n riu de tot i tothom perquè pensa que tant els alumnes com els companys de feina són uns taujans i uns hipòcrites, tot i així, aquests aconsegueixen aprofitar-se de la seva inexperiència per enganyar-lo fent que el protagonista es torni cada vegada més obsessiu, s’enutgi amb molta facilitat i no se’n fiï de ningú.

Una de les coses que més m’ha agradat de la novel·la és la personalitat del protagonista ja que a vegades fa arrencar un somriure quan explica alguna de les seves irreflexives accions que denoten certa immaduresa i, en un moment donat, pot sorprendre al lector amb alguna reflexió pròpia d’un adult.

La crítica l’ha comparat amb el Holden Caulfield de The Catcher in the Rye o el personatge de Mark Twain, Huckleberry Finn i, la veritat és que en certa manera, tots tres tenen coses en comú.

Natsume Sōseki, l’autor de Botchan, és considerat com un dels autors més importants de la literatura japonesa moderna ja que va ser un dels renovadors de la cultura de l’era Meiji (1868-1912), un període en el que Japó va experimentar una transformació cultural i social molt important i es va obrir a la influència occidental. A més a més d’escriure novel·la, Sōseki va ser professor de literatura anglesa i un important poeta, deixant un llegat ple de haikus i poesia xinesa.

Recomano aquest llibre a tots aquells que vulguin llegir literatura nipona i tinguin curiositat per conèixer altres autors no tan actuals. Penso que l’autor no només és un referent sinó que, amb Botchan, fa passar una bona estona.

Natsume Soseki, personalmente en persona

Natsume Soseki, personalmente en persona

-Podría usted resolver este problema de geometría, ¿verdad que sí?

El problema en cuestión era tan difícil que no se me ocurría nada; un sudor frío comenzó a bajarme por la espalda. Lo cierto es que no tenia ni idea de cómo resolverlo y así se lo dije. Acto seguido, salí a toda prisa del aula en dirección a la sala de profesores. Pero nada más irme los estudiantes comenzaron a burlarse a mis espaldas, coreando:

-¡No lo sabe! ¡No lo sabe!

Creo que en casos excepcionales es normal que el profesor no sepa la respuesta a alguna pregunta especialmente complicada. ¿Qué hay de malo en decir que no se sabe algo cuando no se sabe? Además, pensé, nadie que fuera capaz de resolver semejante problema habría acabado en aquel rincón perdido de la mano de dios ganando cuarenta yenes al mes.

 

Anuncis