En aquesta novel·la, Jean Louise Finch (coneguda com Scout), narra un període de la seva infantesa on el seu pare, l’advocat Atticus Finch, ha de defensar un home negre acusat d’haver violat a una dona blanca al poble de Maycomb, a l’estat d’Alabama. Mentrestant, Scout, junt amb el seu germà i el seu amic Dill, tenen com a passatemps inventar històries al voltant de la vida de Boo Radley, un veí seu que els té fascinats alhora que atemorits perquè es rumoreja que fa anys que viu amagat a casa seva.

 

Matar a un ruiseñor, escrit per Harper Lee, pretén fer palesa la indefensió de la gent negra davant la justícia durant la dècada dels anys trenta al sud del Estats Units; indefensió deguda, bàsicament, al racisme i els prejudicis socials que regnaven en aquella època dins la civilització nord-americana.

 

Harper Lee

Harper Lee, personalment en persona

 

M’ha agradat molt aquesta novel·la, no només per la història que es narra sinó també per com està escrita: la narradora descriu el que succeeix barrejant raonaments propis d’un infant amb els d’una persona adulta que reflexiona sobre el seu passat, donant-li, d’aquesta manera, cert encant i dolçor al relat.

 

L’any 1962 el director de cinema Robert Mulligan va fer una versió cinematogràfica de la novel·la, on Gregory Peck va guanyar l’Oscar a millor intèrpret masculí per l’encarnació d’Atticus Finch.

 

Recomano aquest llibre a tots aquells que passin per aquí, no perquè sigui un clàssic de la literatura del segle XX sinó perquè penso que és una forma entretinguda de conèixer i reflexionar sobre esdeveniments històrics que, dissortadament, segueixen succeint avui dia.

 

– ¿Te gustaría que se quedase a vivir con nosotros? –preguntó.

Dije que me gustaría mucho, lo cual era mentira, pero uno no debe mentir en ciertas circunstancias, en particular cuando no puede modificar las circunstancias.

Anuncis

Martín Santomé, un home vidu a punt de jubilar-se, porta una vida molt monòtona: sempre va de casa a la feina i de la feina a casa, passant, molt sovint, per alguna cafeteria. Un bon dia, aquesta rutina es veu alterada per l’aparició de la Laura Avellaneda, una nova companya de feina molt més jove que ell amb la qual comença una relació amorosa. Aquest idil·li permetrà a Martín assaborir la felicitat, l’amor i l’amistat, i l’ajudarà a desfer-se dels dies grisos i solitaris que l’han acompanyat durant molt de temps.

Mario Benedetti, l’autor de La tregua, va escriure aquesta novel·la en forma de diari personal, on el protagonista avoca dia rere dia les experiències viscudes i les reflexions personals que tan bon punt poden arrencar-te un somriure, entristir-te o fer-te rumiar sobre sentiments i accions quotidianes.

Un dels aspectes que no m’ha agradat i que, fins i tot, m’ha corprès, és la opinió que té el protagonista sobre la homosexualitat ja que comparteixo gran part de les reflexions que exposa al llarg de la narració però, en aquest tema, m’ha semblat un pèl homòfob. Suposo que en l’època en què es va escriure la novel·la la homosexualitat no estava ben vista a la societat uruguaiana i, per aquest motiu, no surt ben parada en la narració. Tanmateix, recomano aquesta novel·la curta (té unes dues-centes pàgines) a totes aquelles persones que passin per aquí i vulguin endinsar-se en l’obra de l’autor uruguaià.

Mario Benedetti personalmente en persona

Mario Benedetti personalmente en persona

“Dice de mí que soy una exagerada, que no tengo serenidad.” “¿Con respecto a lo nuestro o con respecto a todo?” “A todo. La teoría de ella, la gran teoría de su vida, la que la mantiene en vigor es que la felicidad, la verdadera felicidad, es un estado mucho menos angélico y hasta bastante menos agradable de lo que uno tiende siempre a soñar. Ella dice que la gente acaba por lo general sintiéndose desgraciada, nada más que por haber creído que la felicidad era una permanente sensación de indefinible bienestar, de gozoso éxtasis, de festival perpetuo. No, dice ella, la felicidad es bastante menos (o quizá bastante más, pero de todos modos otra cosa) y es seguro que muchos de esos presuntos desgraciados son en realidad felices, pero no se dan cuenta, no lo admiten, porque ellos creen que están muy lejos del máximo bienestar.

Us deixo aquí una entrevista que li va fer Joaquín Soler Serrano a Julio Cortázar l’any 1977 al programa A fondo. Entre fum de cigarretes i llibres es fa un repàs minuciós sobre la vida i obra de l’escriptor argentí. Tot i que és una entrevista llarga, dura una mica més de dues hores, penso que val la pena acomodar-se en una cadira i delectar-se escoltant la característica veu de Cortázar mentre parla amb un semblant pacífic.

Deixo a continuació algunes frases que vaig anotar de l’entrevista:

“Descubrí que todo era relativo, que todo era precario, que había que vivir en un mundo que no era ese mundo de total confianza y de inocencia.”  

“Si tienes alguna cosa que decir y no la dices con el exacto y preciso lenguaje con que tiene que ser dicha pues, de alguna manera, no la dices o la dices mal.”

“Los atascos y los embotellamientos automovilísticos son uno de los signos de esta triste sociedad en que vivimos y uno de los signos más negativos porque prueban una especie de contradicción con la vida humana, es decir, una especie de búsqueda de la desgracia, de la infelicidad, de la exasperación a través de la gran maravilla tecnológica que es el automóvil, que debería darnos la libertad y que vuelta a vuelta nos está dando las peores consecuencias.”

 

Botchan, que significa nen mimat en japonès, al acabar els seus estudis a l’Escola de Ciències de Tokio, decideix acceptar una vacant lliure de professor de matemàtiques en una escola d’una petita ciutat a cinc-cents quilometres de la capital.

La novel·la narra el dia a dia d’un jove professor impulsiu i acomplexat que no s’acaba d’adaptar a la vida rural; se’n riu de tot i tothom perquè pensa que tant els alumnes com els companys de feina són uns taujans i uns hipòcrites, tot i així, aquests aconsegueixen aprofitar-se de la seva inexperiència per enganyar-lo fent que el protagonista es torni cada vegada més obsessiu, s’enutgi amb molta facilitat i no se’n fiï de ningú.

Una de les coses que més m’ha agradat de la novel·la és la personalitat del protagonista ja que a vegades fa arrencar un somriure quan explica alguna de les seves irreflexives accions que denoten certa immaduresa i, en un moment donat, pot sorprendre al lector amb alguna reflexió pròpia d’un adult.

La crítica l’ha comparat amb el Holden Caulfield de The Catcher in the Rye o el personatge de Mark Twain, Huckleberry Finn i, la veritat és que en certa manera, tots tres tenen coses en comú.

Natsume Sōseki, l’autor de Botchan, és considerat com un dels autors més importants de la literatura japonesa moderna ja que va ser un dels renovadors de la cultura de l’era Meiji (1868-1912), un període en el que Japó va experimentar una transformació cultural i social molt important i es va obrir a la influència occidental. A més a més d’escriure novel·la, Sōseki va ser professor de literatura anglesa i un important poeta, deixant un llegat ple de haikus i poesia xinesa.

Recomano aquest llibre a tots aquells que vulguin llegir literatura nipona i tinguin curiositat per conèixer altres autors no tan actuals. Penso que l’autor no només és un referent sinó que, amb Botchan, fa passar una bona estona.

Natsume Soseki, personalmente en persona

Natsume Soseki, personalmente en persona

-Podría usted resolver este problema de geometría, ¿verdad que sí?

El problema en cuestión era tan difícil que no se me ocurría nada; un sudor frío comenzó a bajarme por la espalda. Lo cierto es que no tenia ni idea de cómo resolverlo y así se lo dije. Acto seguido, salí a toda prisa del aula en dirección a la sala de profesores. Pero nada más irme los estudiantes comenzaron a burlarse a mis espaldas, coreando:

-¡No lo sabe! ¡No lo sabe!

Creo que en casos excepcionales es normal que el profesor no sepa la respuesta a alguna pregunta especialmente complicada. ¿Qué hay de malo en decir que no se sabe algo cuando no se sabe? Además, pensé, nadie que fuera capaz de resolver semejante problema habría acabado en aquel rincón perdido de la mano de dios ganando cuarenta yenes al mes.

 

En Colin coneix a la Chloé en una festa d’aniversari del gos d’Isis. A partir d’aquell dia comencen un idil·li en un món on les portes, al tancar-se, fan soroll de petó sobre una espatlla nua, els ratolins parlen amb gats i es poden pescar anguiles a l’aigüera per preparar exquisits plats.

Un nenúfar al pulmó dret fa que Chloé emmalalteixi i que el seu entorn canviï, fent que els espais es deformin i els objectes envelleixin.

La espuma de los días, una novel·la escrita per Boris Vian, explica, amb una delicadesa inusitada, l’evolució de dues històries d’amor. Al llarg de la narració els personatges van modulant com a conseqüència de la realitat que els envolta fins a punts en què la preocupació, l’obsessió o la malaltia s’apoderen del seu dia a dia.

Vaig agafar aquest llibre amb cert recel ja que no m’acostumen a agradar les històries amb tocs de fantasia però la veritat és que l’estil poètic en què està escrit em va captivar des de les primeres pàgines.

Em va fer molta gràcia el to satíric que empra Boris Vian a expenses de Jean-Paul Sartre, autor de La náusea, ja que crea un personatge aficionat a col·leccionar tota mena d’objectes i edicions inèdites del seu autor preferit, que es diu Jean-Sol Partre.

Fa poc es va fer una versió cinematogràfica de La espuma de los días, on Audrey Tautou fa el paper de Chloé i Romain Duris de Colin.

Boris Vian, a banda de ser un dels escriptors francesos més originals del segle XX, era enginyer, poeta, músic i va traduir alguns autors de novel·la negra. Aprofito l’ocasió per comentar que l’autor de La espuma de los días va escriure Escupiré sobre vuestra tumba amb el pseudònim de Vernon Sullivan, novel·la que va ser molt polèmica en la època en què es va publicar ja que consideraven que era “un ultratge a la moral i els bons costums”.

Ja per acabar i aprofitant que ha sortit anomenat Sartre, tinc la necessitat de deixar-vos un article interessant de Quim Monzó que es va publicar ja fa uns anys al Magazine de La Vanguardia, val la pena llegir-se’l.

Boris Vian personalmente en persona

Boris Vian personalmente en persona

-¡Hola…! -dijo Chloé.

-¡Ho…!¿Usted ha sido orquestrada por Duke Ellington? -preguntó Colin. Y luego huyó, porque tenía la convicción de haber dicho una estupidez.

Chick lo detuvo cogiéndolo por uno de los faldones de la americana.

-¿Adónde vas así? ¿No te vas a ir ya? ¡Mira…!

Se sacó del bolsillo un librito encuadernado en tafilete rojo.

-Es el original de Paradoja sobre el vómito, de Partre…

-Así que lo has encontrado por fin -dijo Colin.

Luego se acordó de que huía y huyó.

Alise le cerró el paso.

-¿Se va usted sin haber bailado ni una sola vez conmigo? -le recriminó.

-Perdóneme -dijo Colin -, pero acabo de hacer una tontería y eso me impide quedarme.

Aquesta tarda m’han prestat el Diccionari dels sentiments, escrit per Véronique Fleurquin, on es descriuen tendrament 339 estats d’ànim.

Penso que és un diccionari que, si es té, no s’ha de perdre de vista mai, per tal de poder donar-li un cop d’ull de tant en tant, com per exemple, en algun moment de pausa mentre es treballa, amb el cafè de després de dinar o abans de cloure els ulls a la nit.

 Només he llegit dos estats d’ànim i m’han agradat tant que els escriuré a continuació:

AFECTE

Inclinació tendra

Els “afectuosos records” de les postals poden pecar de manca de sinceritat. Al més sovint, l’afecte és implícit. Un copet a l’esquena, un somriure, una moixaina, l’expressen més bé que les paraules.

Curiosament, és sovint l’absència allò que demostra l’existència d’afecte. Si mai trobeu a faltar algú que us era totalment indiferent, no hi ha dubte: sentiu una secreta inclinació per ell.

 MODEL: Es tenen molt d’afecte l’un per l’altre, malgrat la seva timidesa.

CONTRARI: aversió.

MODESTIA

Pantalla

 Reservada i púdica, la modèstia deixa les seves qualitats a mitja llum. Preocupada per no pertorbar el seu entorn, filtra i tamisa la llum que li seria lícit emetre. Aquesta discreta dama no esbomba els seus mèrits. Quan per casualitat parla d’ella mateixa, el seu comandament a distància abaixa el so automàticament.

 MODEL: Ella demostra una modèstia exquisida quan li fan compliments.

CONTRARI: vanitat.

Tot comença en un vaixell que es dirigeix a l’Àrtic, el seu capità, Robert Walton, ambiciona arribar al pol Nord i està disposat a fer el que calgui per aconseguir-ho però Víctor Frankenstein, tripulant d’aquell vaixell, li farà entendre a través de la narració del seu passat que aspirar a ser una persona perfecta l’únic que li durà són problemes.

Frankenstein, un jove encuriosit amb la ciència, decideix estudiar medicina a la universitat. És allà on naixerà el seu afany de crear vida a partir de la mort i a causa d’aquesta obsessió comença a crear un cos tot fent servir restes mortals. La primera reacció de Víctor al veure que la criatura creada té vida és sortir corrents, deixant aquell monstre fet de despulles sol i desemparat.

Del que no és conscient el seu creador és que el Monstre aprèn a llegir, parlar i escriure i que quan descobreix qui és el seu creador, decideix venjar-se ja que se sent desgraciat perquè la societat el rebutja per la seva terrorífica aparença.

Penso que Mary Shelley, l’autora de Frankenstein, va aconseguir escriure una història commovedora ja que el seu escrit suscita terror i compassió. És la primera novel·la gòtica que llegeixo i no pensava que llegint pogués imaginar-me escenes fosques i a l’hora sentir llàstima i empatia amb els personatges.

Una de les coses que més m’ha agradat del llibre és l’evolució dels personatges al llarg de la història; Víctor passa de ser una persona encuriosida amb la ciència a un obsés i egoista al descobrir que pot crear vida a partir de la mort. Tanmateix, el personatge segueix evolucionant, fins, des del meu punt de vista, tornar-se un desgraciat. Pel que fa el Monstre, és un personatge vulnerable i bondadós en busca d’estima i companyia. Tot i així, el rebuig social que experimenta fa que es torni pervers.

Aprofito que tinc a les meves mans l’article La belleza del monstruo, escrit per Rosa Montero, per fer una pinzellada de la vida de l’autora de Frankenstein: Mary W. Shelley era filla del pensador revolucionari William Godwin i de Mary Wollstonecraft, una de les primeres feministes de la història i autora de Vindicació dels drets de la dona tot i que mare i filla mai es van poder conèixer perquè aquesta primera va morir al donar a llum.

Mary Shelley va escriure Frankenstein una nit d’estiu de 1816, aleshores tenia 18 anys i es trobava allotjada junt amb el seu marit, el poeta Percy Shelley, a casa de l’autor romàntic Lord Byron. El que no podia saber aleshores l’autora d’aquesta novel·la és que la seva vida seria igual de dissortada que la del Dr. Frankenstein ja que va viure la mort de tres dels quatre fills que va tenir i la del seu marit, que va morir ofegat als 29 anys mentre navegava per la costa de Liguria.

A l’any 1994 Kenneth Branagh va dirigir la pel·lícula Mary Shelley’s Frankenstein basada en el llibre que li dedico avui una entrada. Robert de Niro fa el paper de Monstre i el mateix Kenneth Branagh de Víctor Frankenstein.

Recomano el llibre a tots aquells que tinguin curiositat per conèixer la novel·la gòtica. Per a mi no ha estat un llibre que m’hagi enganxat però m’ha agradat el missatge que vol transmetre al lector i la manera en què ho fa.

Mary Shelley personalmente en persona

Mary Shelley personalmente en persona

L’altre dia vaig llegir un pamflet que es pot trobar en el llibre La palabra como arma de l’anarquista i feminista Emma Goldman.

Los aspectos sociales del control de natalidad es va publicar a la revista Mother Earth l’abril de 1916, aquí us deixo un fragment que m’ha semblat interessant:

 

Estoy de pie como una de las defensoras de un movimiento mundial, un movimiento que busca liberar a la mujer del terrible yugo y esclavitud del embarazo forzoso; un movimiento que reclama el derecho de cada niño a un buen nacimiento; un movimiento que ayudará al obrero a liberarse de su eterna dependencia; un movimiento que introducirá en el mundo un nuevo tipo de maternidad. Considero este movimiento tan importante y vital como para desafiar cualquier ley de los códigos legales. Creo que no aclarará sólo el libre debate sobre los contraceptivos, sino la libertad de expresión en la Vida, el Arte y el Trabajo, en el derecho de la ciencia médica a experimentar con los contraceptivos como lo hace con los tratamientos de la tuberculosis y cualquier otra enfermedad.

Puede que me arresten, me procesen y me metan en la cárcel, pero nunca me callaré; nunca asentiré o me someteré a la autoridad, nunca haré las paces con un sistema que degrada la mujer a una mera incubadora y que se ceba con sus inocentes víctimas. Aquí y ahora declaro la guerra a este sistema y no descansaré hasta que sea liberado el camino para una libre maternidad y una saludable, alegre y feliz niñez.

En Barry Fairbrother mor sobtadament deixant una vacant lliure a l’ajuntament de Pagford, un petit poble anglès. La seva mort farà que els habitants del poble es disputin aquesta vacant imprevista, tot presentat-se candidats amb propostes ben diferents; uns que volen que el barri dels Fields, un lloc on la pobresa i la drogaddicció hi són molt presents, deixi de pertànyer a l’encisador poble de Pagford; d’altres volen acabar amb la xacra social que hi ha als Fields, mantenint el centre de desintoxicació de Bellchapel obert i, per últim, hi ha qui s’hi presenta per ser una mica més corrupte.

Els candidats que s’hi presenten no ho tindran gens fàcil per guanyar les eleccions ja que durant el període de campanya s’anirà esbombant informació que els compromet i farà perillar el seu futur lloc al consell del districte.

J.K Rowling, l’autora d’aquesta novel·la, ens mostra les diferents personalitats dels personatges tot escrivint les peculiaritats de cadascun d’ells, el seu tarannà i les seves idees tot deixant que l’hipocresia campi lliurement. Les decisions i la manera d’actuar tant dels adolescents com dels adults faran que la història vagi prenent cada vegada més força i fent crèxier el dubte de com acabarà tot plegat.

Des del meu punt de vista, una de les coses que m’ha agradat més són els diferents retrats que fa l’autora dels personatges ja que, en el fons, tots tenim les nostres manies i els nostres pensaments que bé poden divergir de les persones que ens envolten i és motiu de sorgiment de desavinences o acords.

Realment jo no tenia cap intenció de llegir-me aquest llibre ja que pensava que l’autora, aprofitant l’èxit de Harry Potter, escriuria una novel·la mediocre, tot i que un bon dia va aparèixer a casa i li vaig donar una oportunitat i, celebro haver-ho fet perquè el llibre no m’ha deixat indiferent i trobo que J.K Rowling és una bona escriptora capaç de fer passar una bona estona. I bé, dit això, semblaria una mica contradictori no recomanar-vos La vacant imprevista, així que… si teniu els vostres dubtes penso que val la pena llegir-se’l. Tanmateix, aquells que esperin trobar en aquesta història elements similars a la saga que la va fer reconeguda, no els trobaran, perquè no té res a veure.

J.K Rowling personalment en persona

J.K Rowling personalment en persona