You are currently browsing the tag archive for the ‘Juvenil’ tag.
Després de Crepuscle, la relació de la Bella Swan i l’Edward Cullen segueix en el llibre Luna Nueva o Lluna Nova.
En aquesta segona entrega l’Edward decideix deixar la relació amb la Bella, perquè la seva família ha de marxar de Forks.
Els mesos següents a aquest fet, la Bella es passa el dia estudiant, treballant i a més a més, cada nit té malsons, vaja… La seva vida és un infern des que va desaparèxier l’Edward. Però l’aparició d’en Jacob Black, un antic amic que viu a la reserva de La Push, fa que la vida de la Bella tingui una mica més de sentit.
Però… perquè hagi marxat l’Edward, no vol dir que estigui fora de perill, ara, més que mai, té problemes.
Aquesta segona entrega de la tetralogia m’ha decebut bastant, el nus, o els capítols on hi ha més intriga els he trobat molt fluixos. També, estic d’acord amb el que em va dir una amiga, aquests llibres són un pel masclistes en el sentit de que la dona és la que cuina, la que neteja, la que renta i l’home és qui tota l’estona l’està protegint i vigilant. Ara amb el segon llibre m’he adonat de que tampoc és un llibre que t’omple, no trobo que estigui gaire ben escrit, de totes maneres, em llegiré els dos llibres que queden, per a veure si canvio d’opinió.
Stephenie Meyer, personalmente en persona
Júlia i Gil han de fer un treball sobre una notícia per la carrera, tots dos estudien periodisme. Fullejant mil diaris troben una simple notícia d’una adolescent problemàtica que apareix morta en un descampat. Entre en Gil i na Júlia descobriran el per què de la seva mort, qui ho va fer i el més important la veritat de tot plegat.
Quan tenia dotze anys vaig descobrir l’escriptor Jordi Sierra i Fabra i des d’aleshores m’he llegit més de vint llibres seus, penso que és un escriptor de llibres juvenils molt bo, coneix molt bé els adolescents i sap com explicar el que senten i el que pensen. Els seus llibres han estat traduïts a molts idiomes i ha guanyat bastant premis literaris. Encara que, penso que els llibres que escriu són més per noies que no pas per nois, però això ja depèn de cadascú.
La Bella, una adolescent de disset anys, se’n va a viure a Forks, el poble on viu el Charlie (el seu pare). A Forks sempre plou i fa mal temps i això a la Bella no li agrada gaire, però a l’institut del poble coneix l’Edward Cullen, un noi força estrany que la seva bellesa el té fascinada. Amb el pas del temps la Bella descobreix que l’Edward és un vampir i la seva relació amorosa es veurà en perill més d’una vegada.
Hi ha tres coses de les quals estic completament segura.
Primera, que l’Edward és un vampir.
Segona, que hi ha una part d’ell que anhela beure’s la meva sang.
I tercera, que estic incondicionalment i perdudament enamorada d’ell.
Això és el que diu la protagonista d’aquesta història, la Bella Swan, en un moment de la història i que també està escrit a la contraportada del llibre. Temptador, oi?
Sthepenie Meyer ha volgut fer una saga amb aquesta història d’amor entre una humana i un vampir, després del Crepuscle hi ha Lluna Nova i l’últim que ha escrit és Eclipsi, tot i que encara queda un quart llibre.
Hi ha parts del llibre en que els diàlegs que hi ha entre la Bella i l’Edward és fan molt pesats, sempre acaben parlant del mateix: que el seu amor és impossible. Espero que en els següents llibres no passi el mateix, perquè llavors es quan se’t fa avorrit i els deixes de llegir, com em va passar amb la trilogia Memòries d’Idhún (Laura Gallego).
És un llibre d’unes cinc-centes pàgines, però en un obrir i tanca d’ulls te’l acabes, perquè enganxa moltíssim.
La Irene és una adolescent apassionada per la música, ella toca el violí i el piano. En unes vacances que fa amb la seva família coneix en Tomi, un noi força estrany que té molta facilitat per aprendre música.
Gràcies a en Yárchik, un amic de la Irene, descobreix que en Tomi podria tenir el mateix síndrome que W.A Mozart.
Penso que és un llibre que està molt ben escrit, un dels personatges que m’agrada més és en Yárchik, l’amic ucraïnès de l’Irene, un noi estrany diferent als altres adolescents, madur i l’apassiona la música clàssica.
És un llibre per a adolescents i jo el recomano entre els 14 i 15 anys , que és quan me’l vaig llegir jo.
En Gonzalo Moure, que és l’autor d’aquest llibre, li van donar el premi Gran Angular 2003 per El Síndrome de Mozart.
¿Qué es la música?
Yárchik escuchó la pregunta de Irene y pareció dudar. Sostenía la viola entre sus manos, apoyada en las rodillas y miraba hacia ella sin pronunciar una palabra.
Por fin cerró los ojos, antes de decir:
-Calquiera diría que la música es simple música. Y puede que sea verdad. Pero la música es algo más, es la explicación de lo que no necesita explicación.
Irene se rió, antes de decir:
-A medida qe hablas mejor el español se te entiende menos.
Yárchik también rió, o casi:
-Quiero decir que la música trata de explicar lo que ya está ahí: el mundo, la armonía, la belleza, la razón de las cosas. No hacemos música: explicamos esas cosas.
