El llibre encara no l’he acabat de llegir, per no dir que l’estic començant, però he recollit alguns fragments en el que porto de llibre que m’han fet reflexionar força i, no m’he pogut estar de compartir el que he llegit amb la gent que passi per aquest petit racó del món.

En el caso de la enseñanza, se trata de los estudiantes; no hay que verlos como un simple auditorio, sino como elemento integrante de una comunidad con preocupaciones compartidas, en la que uno espera poder participar constructivamente. Es decir, no debemos hablar a, sino hablar con. […]

Los estudiantes no aprenden por una mera transferencia de conocimientos, que se engulla con el aprendizaje memorístico y después se vomite. El aprendizaje verdadero, en efecto, tiene que ver con descubrir la verdad, no con la imposición de una verdad oficial; esta última opción no conduce al desarrollo de un pensamiento crítico e independiente. La obligación de cualquier maestro es ayudar a sus estudiantes a descubrir la verdad por sí mismos, sin eliminar, por tanto, la información y las ideas que pueden resultar embarazosas para los más ricos y poderosos: Los que crean, diseñan e imponen la política escolar.

——————

Antes sugerí que los más señeros intelectuales de nuestro país serían incapaces de nombrar ni un solo de los bien conocidos disidentes de las tiranías controladas por los Estados Unidos, como por ejemplo la de El Salvador. Sin embargo, estos mismos intelectuales sabrían proporcionarte una larga lista de disidentes de la antigua Unión Soviética. Y tampoco les supondría ningún problema el distinguir las mentiras, deformaciones e incongruencias que sirven para evitar que la población de los regímenes enemigos conozca la verdad. Pero esa capacidad crítica que utilizan para desenmascarar las falsedades difundidas en los estados “delincuentes” se esfuma cuando se trata de criticar a nuestro propio gobierno o a las tiranías que apoyamos.

Maud Fitzherbert, defensora del sufragi femení i amb idees força oposades a les del seu germà, s’enamora d’un espia alemany, Walter von Ulrich, que viu a Anglaterra, tot i arribar la Primera Guerra Mundial, que els obligarà a separar-se, seguiran en contacte gràcies a en Gus Dewar, un jove ambiciós que treballa amb el president dels Estats Units.

Els germans Peshkov, orfes de pare i mare des de ben petits, somnien en anar als Estats Units per començar una nova vida tot i que una sèrie de circumstàncies faran que només aconsegueixi marxar un d’ells.

Fall of giants, escrita per Ken Follett, és una novel·la on les diferències socials, l’amor, els desenganys, la felicitat… esquitxen les vides de cinc famílies en una època en què la Primera Guerra Mundial i la Revolució Russa marquen el dia a dia dels diferents personatges.

He trobat que la primera entrega de la trilogia The Century, és una novel·la amb molta acció on es descriuen bastants fets històrics i, això, m’ha agradat, perquè sabia ben poca cosa sobre la Primera Guerra Mundial i la Revolució Russa. L’únic que se’m va fer una mica avorrit van ser les múltiples escenes de guerra, no perquè estiguessin mal explicades sinó, suposo, que va ser per un tema de gustos. Tot i així, recomano aquest llibre a tots aquells que vulguin passar una bona estona (o més d’una, ja que el llibre quasi arriba a les 1000 pàgines) tot endinsant-se en els inicis del segle XX.

Ken Follett personalmente en persona

Kitchen, un llibre escrit per Banana Yoshimoto, és un llibre que tracta la solitud, l’amor i les emocions d’una manera senzilla, sense dramatitzar les situacions i els sentiments i això ha fet que el relat em commogui. D’altra banda, vull citar també els traductors al castellà de Kitchen, Junichi Mattsuura i Lourdes Porta. No m’havia llegit res traduït per Junichi Mattsura però sí de Lourdes Porta* i, realment, considero que és una gran traductora. A més a més de ser fidel a l’estil de l’autor, sempre deixa algun asterisc i una nota en algunes paraules japoneses o expressions que poden desconcertar al lector i, això, és d’agrair, perquè, d’alguna manera, acosta encara més a la cultura japonesa.

Quan vaig acabar la lectura em van venir moltes ganes de menjar algun dels plats que cita la protagonista com per exemple katsudon.

Penso que Kitchen és un bon llibre per endinsar-se a la literatura japonesa així que animo a tots aquells que encara no hagin fet el pas a donar-lo amb alguna lectura de Banana Yoshimoto.

*Lourdes Porta és la traductora al castellà d’algunes novel·les (no sé si totes) de Haruki Murakami (Sputnik, mi amor o Tokio blues Norwegian Wood) i Kyoichi Katayama (Un grito de amor desde el centro del mundo)

“Las personas no se dejan vencer por las circunstancias o por las fuerzas que vienen de fuera, sino por las que nacen en el interior de sí mismos”. 

Banana Yoshimoto personalmente en persona

Abans d’esclatar la guerra civil espanyola la protagonista decideix anar al Marroc i refer la seva vida amb en Ramiro, un poca-vergonya que la deixarà plantada a la primera de canvi amb una factura estrepitosa per pagar en un hotel tangerià i sense diners per pagar-la.

Davant d’aquesta situació se’n va a Tetuan, allà es on coneixerà una hostalera, coneguda com La Matusera, que l’ajudarà a reconstruir la seva vida tot obrint un atelier. El que Sira no sap és el que haurà d’arriscar en un futur per saber cosir i fer els vestits més bonics per les dones dels alts càrrecs del Protectorat del Marroc.

María Dueñas, l’autora de El tiempo entre costuras, ha fet que estigui enganxada a les pàgines de la seva novel·la fins el final. És una història plena d’aventures, traïcions, desil·lusions, alegries… Vaja… una novel·la que no treu la son i fa que un s’estigui fins a hores intempestives submergit en la lectura.

Una de les coses que no m’ha agradat és la manera en què acaba la novel·la, em va deixar força desconcertada, al acabar-me’l vaig pensar que no sabia com acabar el llibre i és va inventar un final fàcil i, des del meu punt de vista, com el que hauria escrit un nen o un adolescent. Passat un temps vaig comentar la novel·la amb una altra persona, que també se’l havia llegit, i em va dir que el final tampoc li havia agradat, li va semblar que l’autora volia seguir la història en una altra novel·la.

Si algun liretuer s’ha llegit el llibre i vol compartir la seva opinió sobre el final ja sap…

María Dueñas personalment en persona

Des de llavors moltes coses han canviat, tot i que no cal anar gaire lluny per veure que algunes situacions, mentalitats… que exposà l’autora en el seu moment segueixen tenint cabuda a la societat.

El llegir aquests assajos m’ha fet reflexionar força sobre el paper de la dona en la història i, en certa manera, canviar la concepció que jo tenia sobre el sufragi universal. A més a més he après curiositats històriques, com per exemple l’origen de la prostitució i qui se’n beneficiava.

La vida, la felicidad, la alegría, la libertad, la independencia, todo y mucho más, emanará del sufragio. Con su ciega emoción es imposible que la mujer perciba lo que otros intelectuales vieron claramente hace cincuenta años: que el sufragio es el mal, que sólo sirve para esclavizar a los pueblos, que lo único que ha hecho ha sido cerrarles los ojos, para que no puedan ver con qué astucia los han sometido. No es necesario aclarar que no me opongo al sufragio femenino con el argumento de la inferioridad e incapacidad de la mujer. No veo ninguna razón física, psicológica o mental para que la mujer no tenga el mismo derecho al voto que el hombre. Pero no soy tan ciega como para llegar a la absurda conclusión de que la mujer logrará aquello que el hombre no ha logrado. No empeorará la situación, pero tampoco la mejorará. Por tanto, el que crea que no es susceptible de ser purificado, le atribuye poderes sobrenaturales. Des de siempre la mayor desgracia de la mujer ha sido considerarla un ángel o un demonio; su verdadera salvación reside en darle un lugar sobre la tierra; y ante todo, en considerarla un ser humano, sujeto a todos los desatinos y a todos los errores humanos.

Emma Goldman personalmente en persona

Enrique Jardiel Poncela és l’autor d’aquestes novísimas aventuras amb Sherlock Holmes plenes d’humor absurd, característic de l’autor, i accions incongruents. En aquest llibre Enrique es converteix en Watson i és ell qui narra el dia a dia de Holmes tot lloant la seva peculiar manera de resoldre els casos.

Feia temps que volia llegir alguna cosa de Poncela perquè m’atreien molt els originals títols de les seves obres (Cuatro corazones con freno y marcha atrás, Los ladrones somos gente honrada) i és un autor reconegut. M’ha decebut una mica la lectura, no sé perquè pensava que l’humor que trobaria seria diferent, potser amb uns tocs d’absurditat però no continuament i, a mi, l’humor absurd, a la llarga m’acaba cansant. Tot i així, de tant en quan, va bé llegir un altres tipus de lectures.

Enrique Jardiel Poncela personalmente en persona

Em sembla molt trist que hagi arribat a aquest punt, però és la única manera de conservar aquest petit i alhora gran patrimoni que, si no van maldades, estarà amb mi tota la vida. És trist perquè descobreixes que les amistats són irresponsables amb coses que no són seves, i penso, no sé si erròniament, que el culpable de la seva irresponsabilitat és l’oblit, el no recordar-se de tornar mai aquell llibre que un dia algú, moltes vegades no recorden qui era aquest algú, els hi va prestar.

No dic que jo no sigui irresponsable, ho he pogut ser o ho sóc, ara no ho sé del cert, però amb les meves possessions, no amb les dels altres. És més, si algú em deixa un llibre sóc més curosa que no pas amb els meus, pel simple fet que no és meu.

I en aquest punt sorgeix la pregunta… Per què no els demano si tant me’ls estimo? Doncs bé, jo els demano, el que passa que potser no insisteixo fins el punt que la persona en qüestió, cansada de la meva insistència, me’l torni. Arriba un punt en què, al observar que el subjecte en qüestió fa cas omís de les escasses i puntuals demandes, que resulta més fàcil anar a comprar el llibre i així matar la concepció cíclica del temps que havia nascut en el meu cap.

Amb aquest post animo a tots aquells que tinguin llibres prestats a que s’engresquin a tornar-los a aquella bona persona que un bon dia us el va deixar amb l’esperença de tornar-lo a la prestatgeria. I si no sabeu on para aquest algú prestador perquè el temps ha fet que perdeu el contacte, avui dia ja no és excusa, Internet fa meravelles!

Aquest ha estat el tercer llibre que llegeixo de Nick Hornby i haig de dir que, com en els altres dos, m’agrada molt com utilitza l’humor per fer reflexionar al lector sobre emocions i accions cotidianes.

Del llibre About a boy se’n va fer una pel·lícula amb Hugh Grant, jo no l’he vist però, si es fidel al llibre, pot estar molt bé.

[...]sometimes people needed opposites, and Marcus could see how that might work: if you thought about it, right at this moment Ellie needed someone who was going to stop her from pressing the button more than she needed someone who loved pressing buttons, they would have pressed it by now and they’d be on their way to prison.

Penso que Agatha Christie, l’autora d’aquesta novel·la, ha escollit una trama força simple i previsible per narrar aquesta història, des del primer moment el lector sap qui ha organitzat l’assassina, en comptes de sorprende’l amb algun altre personatge que no tingués cap relació amb Linnet Ridgeway.

Crec que el que més m’ha agradat de la història és que he pogut llegir més de quatre-centes pàgines en anglès entenent-ho tot a la perfecció, així que us animo a que llegiu el llibre en anglès, perquè no és gaire complicat.

Agatha Christie personalmente en persona

Fa uns anys em vaig llegir aquesta novel·la en català, però no em va acabar d’agradar, vaig trobar que el protagonista era una mica repetitiu, sempre fent servir el mateix adjectiu per descriure a les persones i, exagerant tot el que deia, però ara, al tornar-me’l a llegir, el que abans no m’agradava de la novel·la ara m’ha agradat, segurament perquè he sapigut entendre perquè el protagonista es comporta de la manera que ho fa.

El que més m’ha agradat d’aquesta novel·la és l’estil narratiu de J.D Salinger, l’autor de la novel·la. Amb els actes i la manera de parlar del protagonista ens mostra el seu empipament amb tot i tothom, excepte per una persona, la Phoebe, la seva germana petita. La forma en què parla d’ella i explica el que diu i fa ens mostra que se l’estima moltíssim i fets com aquests penso que entendreixen al lector i fan que li prenguem afecte al protagonista.

Recomano aquest llibre a tothom que passi per aquí i, ànimo a que us el llegiu en anglès, penso que no té un vocabulari feixuc i és força entenedor.

In the first place, I certainly don’t enjoy seeing him in that crazy cemetery. Surrounded by dead guys and tombstones and all. It wasn’t too bad when the sun was out, but twice- tiwice -we were there when it started to rain. It was awful. It rained on his lousy tombstone, and it rained on the grass on his stomach. It rained all over the place. All the visitors that were visiting the cemetery started running like hell over to their cars. That’s what really drove me crazy. All the visitors could get in their cars and turn on their radios and then go someplace nice for dinner, everybody except Allie. I couldn’t stand it.

J.D Salinger personalmente en persona