Ja fa un temps que vaig prometre’m no deixar més llibres a ningú i, tot i així, n’he deixat algun, però no perquè m’oblidi de la meva promesa sinó perquè el fet de deixar llibres se’m presenta com una mena d’instint i, arriba un punt que no puc reprimir-me i acabo sucumbint a aquest acte tant dolç i a la vegada amarg, amarg perquè molt probablement no torni a veure aquell llibre en la meva vida i, per aquest motiu ja fa un temps que no presto llibres a ningú.

Em sembla molt trist que hagi arribat a aquest punt, però és la única manera de conservar aquest petit i alhora gran patrimoni que, si no van maldades, estarà amb mi tota la vida. És trist perquè descobreixes que les amistats són irresponsables amb coses que no són seves, i penso, no sé si erròniament, que el culpable de la seva irresponsabilitat és l’oblit, el no recordar-se de tornar mai aquell llibre que un dia algú, moltes vegades no recorden qui era aquest algú, els hi va prestar.

No dic que jo no sigui irresponsable, ho he pogut ser o ho sóc, ara no ho sé del cert, però amb les meves possessions, no amb les dels altres. És més, si algú em deixa un llibre sóc més curosa que no pas amb els meus, pel simple fet que no és meu.

I en aquest punt sorgeix la pregunta… Per què no els demano si tant me’ls estimo? Doncs bé, jo els demano, el que passa que potser no insisteixo fins el punt que la persona en qüestió, cansada de la meva insistència, me’l torni. Arriba un punt en què, al observar que el subjecte en qüestió fa cas omís de les escasses i puntuals demandes, que resulta més fàcil anar a comprar el llibre i així matar la concepció cíclica del temps que havia nascut en el meu cap.

Amb aquest post animo a tots aquells que tinguin llibres prestats a que s’engresquin a tornar-los a aquella bona persona que un bon dia us el va deixar amb l’esperença de tornar-lo a la prestatgeria. I si no sabeu on para aquest algú prestador perquè el temps ha fet que perdeu el contacte, avui dia ja no és excusa, Internet fa meravelles!