La bogeria

 ·El procés seguit per Daniel Serrallonga és el d’un boig o és el d’una persona peculiar que es torna boja a conseqüència de la pressió familiar, social i ambiental?

“La bogeria” és una novel·la que tracta sobre la vida de Daniel Serrallonga vista des dels ulls d’un narrador que va ser un antic company de classe d’aquest primer.

Daniel Serrallonga és una persona estranya i peculiar que diu el que pensa sense por del que pugui pensar la gent o quines conseqüències poden tenir els seus actes. El fet d’explicar les seves idees eixelebrades, que estigui constantment canviant d’opinió sobre un mateix tema, actuar d’una manera poc prudent,… fa que la gent que l’envolta se’n mofi d’ell, posant-li un sobrenom despectiu, fent-li creure coses que no són o aprofitar-se de la seva voluntat. El que no saben totes aquelles persones del seu entorn, que el tracten de boig, és que aquest noi tant estrany, al llarg dels anys acabarà per tornar-se un dement de veritat i els últims mesos de vida els passarà tancat en un manicomi a causa de la mesquina família que l’envolta a Vilaniu, dels especialistes que hi havia en aquelles èpoques que desconeixien les malalties mentals i les males llengües que fan elucubracions sobre el seu estat mental. Per tant, el procés seguit per aquest personatge és el d’una persona peculiar que es torna boja a conseqüència de la pressió familiar, social i ambiental i no per ser un boig des de naixement, encara que així ho pensi tothom.

 És una novel·la breu que es llegeix en poc temps, no sé si és que jo tenia pressa perquè tenia pocs dies per fer el treball o… No és que m’hagi agradat molt, però està bé, és entretinguda i és una lectura amena.

“La raó és una olla de dues nanses que cada u agafa per la que més li convé”

Narcís Oller personalmente en persona

 

En el camino

Sal Paradise, un jove escriptor que viu amb la seva tieta a Nova York, decideix marxar de casa per recorre el continent americà en camions i Cadillacs deixats a en Dean Moriarty, que és el seu millor amic i qui l’acompanyarà en molts dels seus frenètics i descontrolats viatges per una Amèrica despreocupada i vividora plena de drogues, alcohol…

Jack Kerouac, uns dels autors més destacat de l’anomenada Beat Generation, és l’autor d’aquest llibre, on els protagonistes a la vida real eren els mateixos integrants d’aquest grup.

Personalment no m’ha agradat aquest llibre. L’he trobat força pesat, repetitiu i, exagerat fins a tal punt que perdia tota credibilitat (per a mi). Aquests tres adjectius anirien força lligats ja que els personatges sempre estan molt excitats o molt bojos i, això es fa pesat i, a més a més, perd la credibilitat perquè sembla que ho exageri tot molt.

 Al principi em van agradar bastant els personatges perquè eren uns vividors i apreciaven qualsevol cosa per petita que fos, es fixaven en els petits plaer de la vida…però vas seguint amb la lectura i te’n adones que tota l’estona és el mateix.

Puc entendre que agradi aquesta crònica perquè en aquells temps potser aquests escrits eren molt innovadors i trencaven amb tots els esquemes, potser algun dia me’l torno a llegir, d’aquí uns anys, i el trobo magnífic, qui sap…

-Pero, ¿qué significa todo esto? ¿Por qué haces esto?

-No es nada, no es nada, querida… bueno… verás… Sal me ha pedido que vaya a recogerlo y es necesario que lo haga… pero sobran las explicaciones… voy a decirte por qué… No, escucha, voy a decirte por qué.- Y le dijo por qué, es decir, le contó un montón de cosas sin sentido.

Jack Kerouac, personalmente en persona

A de adulterio

Ha aparegut una nova investigadora privada en la meva vida!

 

Es diu Kinsey Millhone, té trenta-dos anys, s’ha divorciat dues vegades, no té fills ni plantes ni animals i és la noia més hermètica, solitària i feminista de tot Estats Units.

En Laurence Fife, un advocat intel·ligent i adúlter, apareix assassinat. Tothom, fins i tot els jutges, pensen que l’ha assassinat la seva dona, Nikki Fife, però després de vuit anys de presó, la viuda voldrà fer justícia així que contracta la detectiu Millhone perquè descobreixi qui va assassinar realment el seu marit. Però no tindrà les coses fàcils, després de tants anys totes les pistes s’han difuminat. 

M’encanta la senyoreta Kinsey Millhone, tot i ser una mica tancada m’ha despertat una gran simpatia. Té un aire a la hacker de la trilogia Millenium o millor dit, la Salander s’assembla a la Millhone, tot i que aquesta última això dels ordinadors no va amb ella, perquè sempre té a mà la seva màquina d’escriure. 

Sue Grafton, l’escriptora de A de adulterio, ha fet la sèrie de la investigadora privada Kinsey Millhone amb quasi totes les lletres de l’abecedari, A de adulterio és el primer i el segueix B de bestias. Així que… encara em queden vint-i-cinc llibres per gaudir! 

La policía prefiere creer que los asesinatos los cometen las personas que conocemos y amamos, y casi siempre tiene razón: una idea que pone los pelos de punta cuando se cena con una familia numerosa. Un montón de asesinos en potencia pasándose bandejas y platos.

 

Sue Grafton personalmente en persona

La solitud dels nombres primers

En una assignatura de primer curs, en Mattia havia estudiat que entre els nombres primers n’hi ha alguns que encara són més especials. Els matemàtics els anomenen primers bessons o primers entre ells: són parelles de nombres primers que estan de costat, més ben dit, quasi de costat, perquè entre ells sempre hi ha un nombre parell que els impedeix tocar-se realment. […]. Si es té la paciència de continuar comptant, es veu que aquestes parelles de mica en mica es van espaiant. Es troben nombres primers cada vegada més aïllats, perduts en aquell espai silenciós i ritmat fet únicament de xifres, i és fàcil arribar al pressentiment angoixant que les parelles que s’havien anat trobant fins aleshores eren un fet accidental, que el veritable destí és estar sols.

 

No és per mandra que no he fet un resumet del llibre, és perquè tinc por de dir alguna cosa que no sigui convenient i, si us voleu llegir el llibre, jo us hagi espatllat la lectura. Personalment en persona penso que Paolo Giordano sap descriure d’una forma exquisida els sentiments i les sensacions que sentim en el nostre dia a dia i nosaltres passem per alt. M’ha semblat doncs, un jove (perquè es troba en la vintena) observador i experimentat.

Quan l’escriptor volia fer saber al lector com es sentia o què pensava un personatge simplement descrivia una sèrie d’accions prescindint de les paraules que descriuen un sentiment i, això, m’ha agradat molt. Una cosa curiosa del llibre és que explica la mateixa situació vista des de diferents personatges, per tant, des de diferents punts de vista.

La solitud dels nombres primers no és un llibre previsible, manté la intriga fins al final.

Dit això, el recomano a tothom que passi per aquí, penso que no us decebrà.

 

 

Paolo Giordano personalmente en persona

 

La secta de los egoístas

Un jove fanàtic per l’estudi troba a la Biblioteca Nacional de París uns escrits que parlen sobre Gaspard Languenhaert,un curiós filòsof del segle XVIII fundador de la “Escuela Egoísta”. Aquesta escola es basava en la idea que res existeix fora de l’individu, és a dir, que el “jo” és el creador del món, per tant, Déu. El jove, força encuriosit i fins i tot obsessionat per aquest excèntric personatge viatja fins a la ciutat d’Amsterdam i també el Havre per buscar més informació sobre les idees del filòsof, ja que sembla que hi ha una conspiració destinada a fer desaparèixer l’estrany filòsof.

Personalment en persona, el senyor Schmitt m’ha decebut bastant escrivint La secta de los egoístas. Ell, un autor d’històries carregades de sentiments, amenes i exquisides com Oscar y Mamie-Rose o El padre de Noé, se m’ha presentat en aquesta història com un autor d’allò més insuls i pesat.

M’estranya el fet que l’editorial hagi publicat aquest últim llibre ja que no té res a veure amb el que escriu normalment, és més, penso que és tot el contrari del que acostuma a escriure i el fet que aquest autor tingui tan de prestigi no és precisament per escriure aquest tipus d’històries insulses.

He trobat que aquest llibre no tenia una història força consistent, el fet que intercalés cites filosòfiques o escrits de llibres, molt probablement inventades per l’autor de La secta de los egoístas, m’ha resultat avorrit. Em sembla molt bé que l’Eric-Emmanuel Schmitt, filòsof des de fa molts anys, escrigui sobre els pensaments que li ronden pel cap, però el que no m’ha agradat és que utilitzi una història sense sentit com a mitjà per escriure sobre metafísica. Penso que ho podria haver fet directament sense haver-se d’inventar un narrador, així no enganyes al lector ja que el que llegeixes a la contraportada és bastant diferent del que després et trobes en realitat.

No és que m’hagi cansat el fet que parlés sobre filosofia, perquè en tots els llibres que m’he llegit d’aquest autor es podrien qualificar de filosòfics, sinó la manera en què ho ha fet.

Tot i així, segueixo pensant que és un escriptor molt bó, amb un vocabulari molt extens i una gran capacitat per expressar-se i fer-se entendre. I malgrat la meva mala crítica, penso que en La secta de los egoístas m’ha despertat una certa fantasia que podria ser interessant.

Eric-Emmanuel Schmitt, personalment en persona

(La opinió és la mateixa que vaig escriure per un treball sobre el llibre)

Megustaleer

L’altre dia em van ensenyar un anunci de Random House Mondadori que em va encantar. Així que… aquí us el deixo! Espero que us agradi.

Per cert, en el seu web podreu llegir primers capítols de llibres gratuitament (entre d’altres coses).

Al sur de la frontera, al oeste del Sol

Hajime (que significa “principi” en japonès) està casat amb la Yukiko una noia de bona família amb qui té dues filles i un negoci que li va la mar de bé: dos bars musicals on cada nit un trio de músics toca peces de jazz d’allò més exquisides. Gràcies a la fama que s’han guanyat aquests bar, surt en una revista molt popular del Japó i això fa que torni a veure cares conegudes del passat. Una nit de pluja, entra al seu bar una dona força atractiva i misteriosa de la mateixa edat que Hajime, és la Shimamoto, la seva millor amiga de la infància en la qui no ha parat de pensar mai. Aquest fet farà que la vida d’Hajime doni un tomb inesperat.

Sí, un altre llibre de Haruki Murakami, es podria dir que m’estic harukimurakamitzant, però, em penso controlar i anar a poc a poc, que potser l’acabo avorrint. Al sur de la frontera, al oeste del Sol, no és un llibre que omple com Tokio Blues, jo, personalment en persona el qualificaria com un llibre passa temps, que està bé per llegir alguna cosa, però no va més enllà, tot i així el recomano per llegir.

-Te gusta ese tipo de personas, ¿verdad?

-Es posible –dije-. Nadie se sumerge en ninguna aventura esperando resultados mediocres. La gente, pese a tener un chasco nueve de cada diez veces, desea tener al menos una experiencia suprema, aunque sólo sea una vez. Y eso es lo que mueve el mundo. Eso es arte, supongo.

Tokio Blues

Al aterrar en un aeroport, Watanabe (Toru de nom) sent la cançó Norwegian Wood (The Beatles) i fa que se’n recordi del la seva joventut, quan el seu millor amic Kizuki es suïcida. Passat un any del suïcidi, Watanabe es troba la novia del seu millor amic, la Naoko i a partir d’aquell moment comencen una relació. Però la Naoko, una noia amb un desequilibri emocional i un tant pessimista, es veu molt afectada per la mort de Kizuki i ingressa en una residència per poder curar. Mentrestant, Watanabe coneix la Midori (que vol dir verd en japonès) una noia vitalista i estranya que va amb ell a classe. Watanabe, se sent culpable per haver conegut a la Midori, ja que no vol fer mal a la Naoko.

Tokio Blues és un llibre escrit pel japonès Haruki Murakami. Aquest llibre parla de la felicitat, l’amor i la mort d’una manera freda però commovedora. Tokio Blues m’ha recordat molt a El guardià en el camp de sègol (J.D Salinger) per la manera d’expressar els sentiments dels personatges, ja que, en cap moment un personatge dirà que està deprimit, simplement farà una sèrie de coses que et faran entendre que aquell personatge s’ha vist afectat per la mort d’algú.

Haruki Murakami personalmente en persona

-En primero de bachillerato me encapriché de un cacharro para hacer tortillas. Esta especie de sartén larga y estrecha que estás viendo. Me la compré con el dinero que tenía reservado para un sujetador nuevo. Fue horrible. Tuve que pasarme tres meses con un solo sujetador. Por la noche lo lavaba y lo secaba como podía, y por la mañana me lo ponía y salía a la calle. Si no se secaba bien era una tragedia. No hay nada más triste en el mundo que ponerte un sujetador húmedo. ¡Al recordarlo se me saltan las lágrimas! ¡Y todo por una sartén para hacer tortilla!

-¡Vaya! –dije riéndome.

[…]

-Fíjate en la tortilla. Y cómetela con plena conciencia de lo mucho que vale- Puso una expresión seria.

Noms genèrics

Com cada any, a la meva escola es celebra el Dia de la Dona, però aquest any, com el 8 de març era diumenge, doncs nosaltres ho vam celebrar el divendres 13 de març. Quan dic celebrar em refereixo a que, venen un seguit de persones, normalment són dones totes, i ens expliquen les seves vivències, si les han menyspreat alguna vegada en la seva professió per ser dones… Normalment, són senyores reconegudes arreu de Catalunya o amb càrrecs importants.

Mary Wollstonecraft personalmente en persona

Vaig sortir d’aquesta xerrada força emprenyada, a banda de que hi ha companys d’escola que encara no posen en pràctica la paraula educació o respecte, no vaig aprendre gran cosa. Només vaig veure una dibuixant volent vendre la seva biografia que havia fet recentment, una senyora que feia publicitat del lloc on treballava i dos actrius que es limitaven a explicar la seva vida. L’única persona interessant en aquella sala era la meva professora de català, que d’alguna manera també hi participava en aquella conferència. Bé, em vaig passar part del dia pensant en aquella conferència, i a la nit, volent escriure-li una carta a un amic sobre la conferència, em vaig enrotllar amb altres coses, i vaig acabar parlant dels noms genèrics. Una petita part de la població, fa servir el femení a l’hora de dirigir-se a un col·lectiu de persones, animals… I, sempre havia pensat que és una cosa absurda, però mai sabia el per què ho pensava i, ahir, escrivint una carta, ho vaig saber. Penso que segurament es fa perquè és un idioma masclista ja que, fer servir el tots, el alumnes quan hi ha noies dins d’aquest col·lectiu es pot considerar masclista. Però, el llenguatge, es una cosa desenvolupada per l’home, per transmetre els seus coneixements, els seus sentiments… I, d’acord, potser és masclista aquest llenguatge, però què més dóna? Penso que l’important no és el com (o potser no del tot) sinó el què, què estàs transmetent i si l’altra persona ho entén. Per això, trobo absurd, el que hi hagi persones que vulguin ser diferents a la resta i facin servir el femení per denominar un col·lectiu i, siguin les mateixes que no lluitin per una igualtat salarial entre homes i dones.

Quin sentit o millor dit, de què serveix començar una carta dient Adéu si, pots començar dient Estimada Holly:?

 

Espero que s’hagi entès el que volia dir, i sinó, em sap molt de greu, no ho sé fer millor, de moment.

 

Juntos, nada más

Camille és una jove de 26 anys que mal viu en unes golfes, està molt prima i ni tan sols menja, neteja despatxos per la nit i té un do per la pintura.

Philibert, el veí de Camille, prové d’una família noble sense diners i està vivint en un pis immens del que podria estar desallotjat, és tartamut i es passa el dia venent postals al costat d’un museu d’història. Franck, és el company de pis de Philibert, un cuiner que es passa mitja vida treballant i l’altra mitja dormint, grunyint a la gent, menjant de qualsevol manera i anant a visitar a Paulette, la seva àvia, que viu en una residència geriàtrica.

Des del moment en que Camille se’n va a viure amb el seu veí i el seu company de pis, les coses comencen a canviar i fa que aquests quatre personatges que en un principi eren força desgraciats, comencin a sentir-se una mica més feliços.

Aquest llibre, personalment en persona, penso que no omple, és un llibre passatemps, per dir-ho d’alguna manera, té escrit fàcil que fa que es llegeixi en poc temps.

L’autora d’aquest llibre, Anna Gavalda, va deixar que es fes la pel·lícula de Juntos, nada más amb la protagonista d’Amélie (Audrey Tautou) fent de Camille. A mi em va agradar més la pel·li que no pas el llibre, és estrany, però a vegades passa.

Se avecinan clásicos como La mujer de blanco o Frankenstein o el moderno Prometeo.