Invertir en solucions

Ahir a la nit vaig estar veient, a mitjes, el documental Haití tierra de esperanza que feien a TV2.

En aquest documental entrevistaven a haitians, diversos periodistes, membres d’ONG’s i un cuiner espanyol, José Andrés, que en un moment donat va dir “Tenemos que dejar de invertir en los problemas e invertir en las soluciones”. Aquesta frase m’ha fet pensar en la Marató per la pobresa que va tenir lloc ahir a TV3 i Catalunya Ràdio: Realment es solucionarà el problema posant-hi diners? O potser seria millor invertir en solucions que permetessin eradicar-la? Des que tinc ús de raó penso que si no hem eradicat encara la pobresa és perquè a algú i/o alguns no els hi deu interessar, d’altra manera no ho entenc.

Librería Lagun

Feia temps que em rondava pel cap crear un apartat en aquest blog que tractés sobre llibreries. És a dir, recomanar-vos llibreries d’arreu del món que jo hagi visitat, per si, per alguna casualitat de la vida, un dia rondeu pels carrers d’aquell poble o ciutat i necessiteu un llibre urgentment o, simplement delectar-vos entre prestatges a vessar de llibres.

A l’hora de citar una llibreria en aquest blog tindré en compte l’amabilitat dels llibreters, l’estructura i organització de l’establiment i que tinguin llibres en diferents llengües, preferentment català, castellà, anglès, francès o italià.

Sense més preàmbuls em disposo a presentar-vos la Librería Lagun, una llibreria que es troba a Donostia- San Sebastià (Guipuzkoa, País Basc, Espanya) més concretament al carrer Urdaneta núm. 3 molt a prop de la Catedral del Buen Pastor.

És una llibreria petita, amb prestatges de color blanc molt espaiosos i, tots ells plens de llibres, sobretot de ciències socials, filosofia i literatura. La majoria dels llibres estaven en llengua castellana i basc i, la veritat sigui dita, no em vaig fixar si hi havia en altres idiomes com anglès o francès, per la pròxima vegada intentaré fer una investigació més a fons.

Els llibreters que em van atendre van ser molt amables i amb ganes d’atendre.

Allà va ser on em vaig comprar El mayor Pettigrew se enamora de Helen Simonson, un llibre que, tot i que no li hagi dedicat una entrada en aquest blog(per droperia), recomano a totes aquelles persones que tinguin ganes de divertir-se amb els peculiars personatges que apareixen al llarg de la narració d’aquesta novel·la.

Per la pròxima entrada en aquesta secció intentaré tenir preparada una fotografia feta per mi de la llibreria en qüestió.

Si penseu que val la pena tenir en compte algun altre aspecte a l’hora de recomanar una llibreria i que jo hagi passat per alt, no dubteu en deixar un comentari, ho tindré en compte.

No pasó nada

A causa de la situació política que s’està vivint a Xile, una família es veu obligada a exiliar-se a Alemanya. Allà és on en Lucho, un adolescent de catorze anys, haurà d’adequar-se a una nova vida on l’amistat amb els germans Kurnides, les relacions amb l’Edith i la Sophie, la música, el futbol, el racisme i la mancança de recursos econòmics i sol jugaran un paper important en el dia a dia del narrador d’aquesta entranyable història.

Antonio Skármeta, l’autor de la novel·la, empra l’humor, l’ironia i la dolcesa per explicar situacions força difícils. D’aquesta manera, des del meu punt de vista, la lectura es fa amena, però sense oblidar mai el que realment l’autor vol donar a conèixer: l’exili.

Recomano aquest llibre a tothom que passi per aquí, ja que és una novel·la curteta, que es llegeix sense cap dificultat i pot deixar molt bon record.

També recomano d’aquest autor Un padre de película i El cartero de Neruda (Ardiente paciencia), d’aquesta última es va fer una pel·lícula que a mi, personalment, em va agradar força.

 

Y entonces había uno que después se llama Hans que me mira a la Sophie y me pregunta qué tal es la Sophie en la cama. Y viene y le mete la mano así en palangana por debajo del abrigo.

No sé si yo les he dicho que soy una de las personas más nerviosas de Berlín. Yo creo que a mí la sangre me la pusieron hervida, porque fue oír eso, ver eso, y zuácate que saqué mi patada de back centro. Sólo que en vez de pegarle a una pelota grande le di justo a dos chiquititas. Allí quedó tendido el Hans y yo estaba como loco.

Antonio Skármeta, personalmente en persona

La (des)educación

Ja fa uns mesos que vaig fent tasts literaris sense trobar cap que em faci el pes. Però, l’altre dia, les coses van canviar, vaig topar amb un llibre titulat La (des)educación de Noam Chomsky. L’educació és un tema que des de fa un temps em preocupa, bé… Potser el verb apropiat seria interessa i, havia sentit a parlar més d’una vegada d’aquest lingüista nord americà. Tenia curiositat per saber què deia així que, vaig pensar que era una molt bona ocasió per poder endinsar-me en el món de Noam Chomsky.

El llibre encara no l’he acabat de llegir, per no dir que l’estic començant, però he recollit alguns fragments en el que porto de llibre que m’han fet reflexionar força i, no m’he pogut estar de compartir el que he llegit amb la gent que passi per aquest petit racó del món.

En el caso de la enseñanza, se trata de los estudiantes; no hay que verlos como un simple auditorio, sino como elemento integrante de una comunidad con preocupaciones compartidas, en la que uno espera poder participar constructivamente. Es decir, no debemos hablar a, sino hablar con. […]

Los estudiantes no aprenden por una mera transferencia de conocimientos, que se engulla con el aprendizaje memorístico y después se vomite. El aprendizaje verdadero, en efecto, tiene que ver con descubrir la verdad, no con la imposición de una verdad oficial; esta última opción no conduce al desarrollo de un pensamiento crítico e independiente. La obligación de cualquier maestro es ayudar a sus estudiantes a descubrir la verdad por sí mismos, sin eliminar, por tanto, la información y las ideas que pueden resultar embarazosas para los más ricos y poderosos: Los que crean, diseñan e imponen la política escolar.

——————

Antes sugerí que los más señeros intelectuales de nuestro país serían incapaces de nombrar ni un solo de los bien conocidos disidentes de las tiranías controladas por los Estados Unidos, como por ejemplo la de El Salvador. Sin embargo, estos mismos intelectuales sabrían proporcionarte una larga lista de disidentes de la antigua Unión Soviética. Y tampoco les supondría ningún problema el distinguir las mentiras, deformaciones e incongruencias que sirven para evitar que la población de los regímenes enemigos conozca la verdad. Pero esa capacidad crítica que utilizan para desenmascarar las falsedades difundidas en los estados “delincuentes” se esfuma cuando se trata de criticar a nuestro propio gobierno o a las tiranías que apoyamos.

Fall of giants

Els Williams són una família de miners que es troba fermament vinculada amb els Fitzherbert, els propietaris de la mina de carbó on treballen els Williams.

Maud Fitzherbert, defensora del sufragi femení i amb idees força oposades a les del seu germà, s’enamora d’un espia alemany, Walter von Ulrich, que viu a Anglaterra, tot i arribar la Primera Guerra Mundial, que els obligarà a separar-se, seguiran en contacte gràcies a en Gus Dewar, un jove ambiciós que treballa amb el president dels Estats Units.

Els germans Peshkov, orfes de pare i mare des de ben petits, somnien en anar als Estats Units per començar una nova vida tot i que una sèrie de circumstàncies faran que només aconsegueixi marxar un d’ells.

Fall of giants, escrita per Ken Follett, és una novel·la on les diferències socials, l’amor, els desenganys, la felicitat… esquitxen les vides de cinc famílies en una època en què la Primera Guerra Mundial i la Revolució Russa marquen el dia a dia dels diferents personatges.

He trobat que la primera entrega de la trilogia The Century, és una novel·la amb molta acció on es descriuen bastants fets històrics i, això, m’ha agradat, perquè sabia ben poca cosa sobre la Primera Guerra Mundial i la Revolució Russa. L’únic que se’m va fer una mica avorrit van ser les múltiples escenes de guerra, no perquè estiguessin mal explicades sinó, suposo, que va ser per un tema de gustos. Tot i així, recomano aquest llibre a tots aquells que vulguin passar una bona estona (o més d’una, ja que el llibre quasi arriba a les 1000 pàgines) tot endinsant-se en els inicis del segle XX.

Ken Follett personalmente en persona

Kitchen

Mikage, una jove toquiòta que li apassionen les cuines i el cuinar, és orfe de pare i mare i se li acaba de morir l’últim familiar, la seva àvia. És aleshores quan apareix en Yuichi, un company de la universitat i conegut de l’àvia de Mikage, oferint-li que se’n vagi a viure a casa seva on també hi viu la seva mare o, millor dit, el seu pare, ja que al morir la mare de Yuichi el seu pare es va operar per ser una dona canviat-se el seu nom de naixement per Eriko.

Kitchen, un llibre escrit per Banana Yoshimoto, és un llibre que tracta la solitud, l’amor i les emocions d’una manera senzilla, sense dramatitzar les situacions i els sentiments i això ha fet que el relat em commogui. D’altra banda, vull citar també els traductors al castellà de Kitchen, Junichi Mattsuura i Lourdes Porta. No m’havia llegit res traduït per Junichi Mattsura però sí de Lourdes Porta* i, realment, considero que és una gran traductora. A més a més de ser fidel a l’estil de l’autor, sempre deixa algun asterisc i una nota en algunes paraules japoneses o expressions que poden desconcertar al lector i, això, és d’agrair, perquè, d’alguna manera, acosta encara més a la cultura japonesa.

Quan vaig acabar la lectura em van venir moltes ganes de menjar algun dels plats que cita la protagonista com per exemple katsudon.

Penso que Kitchen és un bon llibre per endinsar-se a la literatura japonesa així que animo a tots aquells que encara no hagin fet el pas a donar-lo amb alguna lectura de Banana Yoshimoto.

*Lourdes Porta és la traductora al castellà d’algunes novel·les (no sé si totes) de Haruki Murakami (Sputnik, mi amor o Tokio blues Norwegian Wood) i Kyoichi Katayama (Un grito de amor desde el centro del mundo)

“Las personas no se dejan vencer por las circunstancias o por las fuerzas que vienen de fuera, sino por las que nacen en el interior de sí mismos”. 

Banana Yoshimoto personalmente en persona

El tiempo entre costuras

Sira Quiroga aprèn a cosir en un taller d’alta costura de Madrid a les ordres de doña Manuela.

Abans d’esclatar la guerra civil espanyola la protagonista decideix anar al Marroc i refer la seva vida amb en Ramiro, un poca-vergonya que la deixarà plantada a la primera de canvi amb una factura estrepitosa per pagar en un hotel tangerià i sense diners per pagar-la.

Davant d’aquesta situació se’n va a Tetuan, allà es on coneixerà una hostalera, coneguda com La Matusera, que l’ajudarà a reconstruir la seva vida tot obrint un atelier. El que Sira no sap és el que haurà d’arriscar en un futur per saber cosir i fer els vestits més bonics per les dones dels alts càrrecs del Protectorat del Marroc.

María Dueñas, l’autora de El tiempo entre costuras, ha fet que estigui enganxada a les pàgines de la seva novel·la fins el final. És una història plena d’aventures, traïcions, desil·lusions, alegries… Vaja… una novel·la que no treu la son i fa que un s’estigui fins a hores intempestives submergit en la lectura.

Una de les coses que no m’ha agradat és la manera en què acaba la novel·la, em va deixar força desconcertada, al acabar-me’l vaig pensar que no sabia com acabar el llibre i és va inventar un final fàcil i, des del meu punt de vista, com el que hauria escrit un nen o un adolescent. Passat un temps vaig comentar la novel·la amb una altra persona, que també se’l havia llegit, i em va dir que el final tampoc li havia agradat, li va semblar que l’autora volia seguir la història en una altra novel·la.

Si algun liretuer s’ha llegit el llibre i vol compartir la seva opinió sobre el final ja sap…

María Dueñas personalment en persona

Tráfico de mujeres y otros ensayos sobre feminismo

Aquest pamflet de l’any 1917 i escrit per l’anarquista i feminista Emma Goldman consta de tres assajos feministes que tracten sobre el tràfic de dones, el matrimoni i l’amor i el sufragi femení en aquella època.

Des de llavors moltes coses han canviat, tot i que no cal anar gaire lluny per veure que algunes situacions, mentalitats… que exposà l’autora en el seu moment segueixen tenint cabuda a la societat.

El llegir aquests assajos m’ha fet reflexionar força sobre el paper de la dona en la història i, en certa manera, canviar la concepció que jo tenia sobre el sufragi universal. A més a més he après curiositats històriques, com per exemple l’origen de la prostitució i qui se’n beneficiava.

La vida, la felicidad, la alegría, la libertad, la independencia, todo y mucho más, emanará del sufragio. Con su ciega emoción es imposible que la mujer perciba lo que otros intelectuales vieron claramente hace cincuenta años: que el sufragio es el mal, que sólo sirve para esclavizar a los pueblos, que lo único que ha hecho ha sido cerrarles los ojos, para que no puedan ver con qué astucia los han sometido. No es necesario aclarar que no me opongo al sufragio femenino con el argumento de la inferioridad e incapacidad de la mujer. No veo ninguna razón física, psicológica o mental para que la mujer no tenga el mismo derecho al voto que el hombre. Pero no soy tan ciega como para llegar a la absurda conclusión de que la mujer logrará aquello que el hombre no ha logrado. No empeorará la situación, pero tampoco la mejorará. Por tanto, el que crea que no es susceptible de ser purificado, le atribuye poderes sobrenaturales. Des de siempre la mayor desgracia de la mujer ha sido considerarla un ángel o un demonio; su verdadera salvación reside en darle un lugar sobre la tierra; y ante todo, en considerarla un ser humano, sujeto a todos los desatinos y a todos los errores humanos.

Emma Goldman personalmente en persona

Novísimas aventuras de Sherlock Holmes

Enrique està assegut en un banc de Hyde Park quan enceta una conversa amb l’home que té al seu costat. És en Sherlock Holmes, que assegura no haver mort a les cascades del Niàgara com bé creia tothom. El prestigiós detectiu ofereix a Enrique ser el seu ajudant en els diversos casos que li esperen per resoldre, tot fent servir un enginy sense sentit, però que permetrà a Holmes solucionar els múltiples problemes que tinguin en les seves aventures.

Enrique Jardiel Poncela és l’autor d’aquestes novísimas aventuras amb Sherlock Holmes plenes d’humor absurd, característic de l’autor, i accions incongruents. En aquest llibre Enrique es converteix en Watson i és ell qui narra el dia a dia de Holmes tot lloant la seva peculiar manera de resoldre els casos.

Feia temps que volia llegir alguna cosa de Poncela perquè m’atreien molt els originals títols de les seves obres (Cuatro corazones con freno y marcha atrás, Los ladrones somos gente honrada) i és un autor reconegut. M’ha decebut una mica la lectura, no sé perquè pensava que l’humor que trobaria seria diferent, potser amb uns tocs d’absurditat però no continuament i, a mi, l’humor absurd, a la llarga m’acaba cansant. Tot i així, de tant en quan, va bé llegir un altres tipus de lectures.

Enrique Jardiel Poncela personalmente en persona

Préstec

Ja fa un temps que vaig prometre’m no deixar més llibres a ningú i, tot i així, n’he deixat algun, però no perquè m’oblidi de la meva promesa sinó perquè el fet de deixar llibres se’m presenta com una mena d’instint i, arriba un punt que no puc reprimir-me i acabo sucumbint a aquest acte tant dolç i a la vegada amarg, amarg perquè molt probablement no torni a veure aquell llibre en la meva vida i, per aquest motiu ja fa un temps que no presto llibres a ningú.

Em sembla molt trist que hagi arribat a aquest punt, però és la única manera de conservar aquest petit i alhora gran patrimoni que, si no van maldades, estarà amb mi tota la vida. És trist perquè descobreixes que les amistats són irresponsables amb coses que no són seves, i penso, no sé si erròniament, que el culpable de la seva irresponsabilitat és l’oblit, el no recordar-se de tornar mai aquell llibre que un dia algú, moltes vegades no recorden qui era aquest algú, els hi va prestar.

No dic que jo no sigui irresponsable, ho he pogut ser o ho sóc, ara no ho sé del cert, però amb les meves possessions, no amb les dels altres. És més, si algú em deixa un llibre sóc més curosa que no pas amb els meus, pel simple fet que no és meu.

I en aquest punt sorgeix la pregunta… Per què no els demano si tant me’ls estimo? Doncs bé, jo els demano, el que passa que potser no insisteixo fins el punt que la persona en qüestió, cansada de la meva insistència, me’l torni. Arriba un punt en què, al observar que el subjecte en qüestió fa cas omís de les escasses i puntuals demandes, que resulta més fàcil anar a comprar el llibre i així matar la concepció cíclica del temps que havia nascut en el meu cap.

Amb aquest post animo a tots aquells que tinguin llibres prestats a que s’engresquin a tornar-los a aquella bona persona que un bon dia us el va deixar amb l’esperença de tornar-lo a la prestatgeria. I si no sabeu on para aquest algú prestador perquè el temps ha fet que perdeu el contacte, avui dia ja no és excusa, Internet fa meravelles!